Etiquetes

, , , , ,

Aquest matí (i no em pregunteu perquè, els designis del meu Jo-Musical són inexplorables) m’he despertat amb la famosa cançó de la Karina al cap. Potser perquè ahir vaig estar parlant precisament de baguls per a guardar joguines amb el Club de les mamis2.0, potser per qualsevol altre motiu, he despertat pensant en un bagul que tinc ben guardadet a l’armari amb tots els records del nostre primer embaràs. És un bagul ple de records meravellosos, d’auto-promeses d’una vida diferent i millor, d’estones de meditació profunda i de converses secretes i cançons sospirades a la dutxa amb la panxa que es convertiria en el P, de pensaments de futur i excels amb llistes organitzatives, de paraules amables i bons desitjos de tothom, de sensacions úniques, de nits màgiques, de caminars altius pel carrer, amb aquella sensació de Sóc-Única-i-Llueixo-Meravellosa, i de comentaris de l’Ell-paternal del tipus “tu-estirat-al-sofà-que-jo-faig-el-sopar/massatge/ rentaplats/…-que-calgui”.

La veritat és que el primer embaràs està per gaudir-lo i els altres per patir-los. Ja m’ho havien dit però no m’ho creia.

El primer embaràs és únic, viu cada instant perquè cap altre serà igual, et diuen altres. I tenien raó, ara ho sé.

Un embaràs és un embaràs, ho miris per on ho miris. Els canvis del meu cos així ho indiquen, i més quan la panxa ja comença a ser una Panxa de les que aconsegueix que les dones que podrien ser ta mare s’aixequin per cedir-te el seient a l’autobús (increïble!!¡¡). Els canvis hormonals són els que són, i les ploreres davant de la infinitat de vídeos que m’envien les mamis2.0 i les mamis3.0 així ho evidencien. I és evident que el G està creixent, m’ho diu el Gine a cada visita i quan ja t’acostes a la setmana 30 toca creure-s’ho.

Aleshores què està passant? Perquè… és evident: jo no em sento embarassada i la gent no es comporta com si ho estigués (cosa que tampoc ajuda, siguem sincers). Que no s’hi comporti el P té un passi, pobret, però que no s’hi comporti el Papa… això ja no, això és inconcebible! I clar, si el Papa no se n’ha adonat, com puc demanar-li al Jefe dels Remers, la família, els avis-ong, els altres avis,… que sí se n’adonin?

Però siguem sinceres, totes les diverses Jo’s que us uniu per fer-ne una de sola: la culpa és nostra i només nostra. Hem de ser més reivindicatives i, per començar, cridar ben fort: Sí! El nostre Jo-Femení està embarassat!!!!

Sabem que el nostre Jo-Maternal, que durant el primer embaràs estava latent esperant sigil·lós per a sorgir a la superfície i reordenar-ho tot, es posarà una mica gelós, però ho hem de fer. Perquè si no ho fem ja, el bagul dels records de la segona panxa estarà buit i això (dintre d’un temps) no ens ho perdonarem.

Advertisements