Etiquetes

, , ,

Orgull de mare

Estic orgullosa. No ho puc evitar. De fet, estic orgullosa la major part del meu temps. Orgullosa de la nostra nova vida de família de 3. Però, sobretot, orgullosa del meu petit homenet. El P s’està fent gran i amb aquest creixement s’estan posant de manifest tot un seguit de dots i virtuts que em fan sentir profundament satisfeta.

I de totes les virtuts que s’estan posant en evidència, la que major orgull em provoca és el seu gran gust i sentit musical. Perquè no es pot negar: el P ha tret la meva oïda. I quan una de les virtuts del teu fill es pot associar directament a un dels seus progenitors, i aquest progenitor ets tu, assoleixes el clímax de la teva curta experiència maternal, el súmmum de la propagació dels gens propis. Si no ho has viscut no ho pots entendre… és l’orgull de mare elevat a l’enèsima potència.

Durant l’embaràs molta gent es pregunta si el nen que ha de néixer serà ros, tindrà els ulls blaus, serà prim o alt,… jo patia molt per un altre tema: tindria la meva oïda? I patia profundament… perquè el Papa té una orella de fusta i l’altra no funciona.

La por es va fer encara més profunda (si era possible) quan vaig veure que el P havia tret les orelles del Papa. I és que, per estrany que sembli, tots dos van néixer amb dues orelletes precioses, petitones i ben posades però, amb les setmanes, l’orella esquerra del meu primogènit es convertia, poc a poc i presa de pit rere presa de pit, en l’orella esquerra de soplillo de son pare… No era possible que m’estigués passant allò!! I no és que m’importi el més mínim que l’orella del Trasto s’assembli a la del Dumbo. Però allò despertava un dubte raonable: i si per dins també funcionaven igual?? Tantes hores d’escolta dels grans clàssics des de dins la panxa llençades a les escombraries??

Però no. Per sort, com ja us he dit abans (no volia pas que patíssiu per mi en cap moment), puc estar tranquil·la… amb pocs mesos ja es va fer evident que el P sent una atracció innata per la música. I a major nivell musical de la peça que sona, major capacitat d’atracció pel meu petit Mozart. Els nostres millors moments junts són asseguts a terra, amb la nostra col·lecció d’instruments autèntics i/o inventats, seguint els ritmes i melodies de tot allò que soni per la tele, la ràdio o l’ipod: el concert d’Any Nou i la famosa Marxa Radetzky, el DVD de la Dàmaris Gelabert, els tocs de gralles de la Cobla Municipal tocant el Gegant del Pi o la capçalera del TN vespre. Qualsevol cançó val per a posar-nos a picar olles, culleres de fusta, pinces d’estendre la roba o cubs de cartró, o remenar maraques, picarols o ampolles d’aigua plenes de sorra… i quan de sobte comença a entonar melodies i t’adones que canta com els àngels i veus que sempre que s’asseu al piano les seves manetes delicades toquen aquelles tecles amb el mateix respecte i admiració que les teves pròpies, la satisfacció ja no es pot explicar amb paraules.

Ahir vam viure un d’aquests moments màgics a casa. Surto de la cuina amb els plats llestos per sopar. L’Ell-Paternal assegut al sofà amb el P entre les cames totalment hipnotitzat. TV3 a la tele amb una de les reposicions del meravellós programa “Òpera en Texans”. Era com si un àngel estigués inundant la casa amb la seva harmonia celestial. Crec que el P va disfrutar inclús més que jo del programa sobre Tosca de Puccini que, per a major satisfacció personal, és la meva òpera de capçalera… es pot demanar més??? El meu Jo-Maternal no podia deixar de mirar aquella carona rodona totalment embadalida mirant la pantalla, aquells ulls immensos oberts al món i a la música que conté i sona per tot arreu…

Sí, Papa, els teus gens han fet la seva feina i el P té les teves orelles. Però l’oïda és meva. Repartiment equitatiu i just.

Advertisements