Etiquetes

, ,

Aquest cap de setmana hem estat de viatge. Era el primer cop que ho fèiem des que som quatre a casa (en G té tres mesos, tampoc és que haguem esperat massa, no?). I l’experiència ha estat genial.

Al Papa i a mi ens agrada molt viatjar i pensava que aixo se’ns acabava amb l’arribada dels nens… Però no! Només cal replantejar la forma de viatjar (molts ho sabreu) i llestos!

He pensat que aprofitaré per a explicar els nostres viatges o excursions en família, per si a algú li serveix d’inspiració o ajuda. Sóc conscient que a molta gent li fa respecte això de sortir de casa amb nens tan petits però tot és llençar-s’hi i posar-hi ganes.

Els nens a partir d’un any són uns turistes super curiosos i molt agraïts. Amb ells gaudeixes encara més del simple fet de viatjar. Agafar un tren, un autobús, un simple shuttle dins un aeroport,… és tota una aventura.

D’altra banda, viatjar amb un nadó de pit és com estar a casa. Ells només necessiten tenir-te a prop i disponible, i això és independent d’estar a Barcelona o a la Xina.

A més a més, el fet de viatjar amb nens és per a mi una infinita font d’aprenentatge. Ells fan que realment t’aruris a contemplar la vida. Això és innat en ells, ve de sèrie, i la seva curiositat no entén de dies laborables i de vacances. Però aprofitar l’oportunitat no sempre és possible, en el dia a dia. Quan estàs de vacances has d’acceptar que el temps s’ha aturat, que no hi ha plans que valguin, que la improvitzacio és la font de la vida. Aquest és un dels canvis més importants que he hagut d’acceptar en els meus viatges: és tan important el trajecte com la meta final.

Sense presses, sense estrès, sense rellotge, sense mòbil,… El veritable sentit del fet d’estar de Vacances, amb majúscules.

Advertisements