Etiquetes

, , , , ,

Em sento fatal. Estic segura que m’acabo de carregar un posible porteig feliç fins els 2 anys, per omissió d’auxili.

Estava al super i m’he fixat en dos nois que portaven al seu bebè en braços mentre li donaven el biberó. Un d’ells portava una motxilla a la cintura, llesta per a rebre de nou al seu petit hoste (que pel tamany diria que tenia uns sis o set mesos) quan acabés de menjar. L’escena era molt bonica, tots dos dient-li cosetes al bebè que endrapava el biberó com si no hagués un demà. Els mirava de reüll perquè no volia incomodar-los. El nadó era preciós… (Bé, deixem-ho estar, que m’enrotllo com una persiana). Però inclús de reüll m’he adonat que la motxilla que duien no era ergonòmica. He pensat que el nen era força gran ja, que poca vida li quedava a la motxilla…

Casualment, arribo a la caixa i la parella es situa darrera meu, el nen s’ha acabat el biberó i se l’estan colocant a la motxilla. Motxilla “colgona donde las haya”. El nen mirant cap a fora, com marquen les modes. I de sobte la frase màgica: “Ufff, esta mochila me está destrozando la espalda”. Hauria d’haver estat l’excusa perfecta per a intervenir, m’ho han posat a ou… però he callat. Ha estat una situación d’aquelles en les que et bull la sang, notes les pulsacions al cap i saps que és qüestió de segons que arrenquis a parlar o callis per sempre. I si arrenques a parlar ho fas amb un nus a la gola, amb aquella sensació de “oh! M’estic fotent on no em demanen”.

He pagat i he marxat. Un cop fora del super m’he aturat. He esperat cinc segons: “Si surten ara els dic alguna cosa”.

I he marxat…

I ara em sento terriblement malament.

Em quedo amb aquesta reflexió: Per què em costa tant donar consells que penso que poden ajudar als altres i a la gent li costa tan poc donar-me’ls a mi i ficar-se on no els demano?

Anuncis