Etiquetes

, , , , , ,

Ja tocava. Quan el G ja té cinc mesos i mig i jo ja m’he reincorporat a la feina ha arribat el moment de publicar el part. Sóc una calamitat.

Porto tres mesos escrivint-lo i la veritat és que alguns detalls ja se m’escapen però les sensacions es mantenen, sobretot les de les dues setmanes prèvies al dia D. I d’això anirà aquesta entrada, d’aquests dies previs.

IMG_1615

Recordo com si fos avui els dies previs al part del P, tot eren nervis davant la possibilitat real d’una inducció però canviaria mil cops aquella sensació per no haver de passar pel que vaig haver de patir aquest cop. I no parlo de dolor físic, que ben mirat tampoc va ser per tant, parlo del maltractament psicològic… i és que si alguna de les que em llegeix ha patit dues setmanes de pròdroms de part sap de què parlo.

A mi només em sonaven els pròdroms d’una classe teòrica del curs de preparació al part del P. T’ho expliquen així per sobre (i no a tot arreu) i et quedes amb una idea del que pot ser, però no et pots imaginar el que destrossa a una dona que està desitjant posar-se de part. Els pròdroms són, en resum, contraccions doloroses (no són les famoses Braxton que et posen la panxa dura però no fan mal) totalment irregulars i que no fan treball de part que poden produir-se fins a dues o tres setmanes abans del moment del part.

Hi ha noies que els pateixen durant les hores prèvies al part. Són un avís de que la cosa s’aproxima. No fan gaire feina i poden desgastar la dona en qüestió perquè, sobretot si és primípara, pot pensar que està de part i no ser cert, amb el conseqüent viatge a l’hospital d’anada i tornada.

Hi ha noies que els pateixen durant tres dies de forma intensa per acabar en un part llarg i dolorós, i els deixa la impressió que han estat quatre dies de part. Ha de ser realment molt dur.

I hi ha qui, com jo, les pateixen durant dues setmanes. En el meu cas van ser dues setmanes en les que les contraccions anaven en augment pel que fa a intensitat i freqüència. No vull imaginar si algú pateix dues setmanes de contraccions fortes i freqüents… espero que la natura no sigui tan cruel per a permetre que això passi.

Aquí va la meva crònica:

Divendres 21 de març, dues setmanes abans del dia del part. Estic a la cuina de casa i de sobte sento una contracció força dolorosa. Estic preparant-me el dinar i he de seure a terra. Les cames em fan figa i, com em pilla totalment desprevinguda, no poden suportar el pes del meu cos. Sec a la cadira esperant si ve una segona contracció però no arriba. Segueixo amb la meva vida…

L’endemà no passa res però, dos dies més tard, dues contraccions, no una. I em pillen al super. La primera quan m’ajupo a agafar una caixa de llet. Una dona em mira i em pregunta si estic bé. “Sí, sí, no es preocupi”, amb cara de pòquer. La segona a la caixa esperant per pagar… no aixeco ni el cap perquè em fa vergonya. Noto la mirada de la caixera i m’imagino que alguna altra persona s’haurà fixat en mi perquè m’inclino i recolzo el cap sobre les mans a la cinta mòbil de l’enregistradora…

Aquella tarda tinc control al ginecòleg. Primeres corretges i primer tacte. Estic de 39 setmanes. Les corretges no detecten cap contracció. El tacte, però, em dona una sorpresa. Estic dilatada de 2cm però el coll es manté ben sencer. Allò pot trigar dies, encara… o hores. Tan de bo no m’haguessin fet aquell tacte, vist amb perspectiva, i tan de bo el ginecòleg no m’hagués posat la mel a la boca. És 24 de març.

Els dies passen i les contraccions se succeeixen. Ara asseguda al wc, ara preparant el sopar, ara de camí a l’habitació, ara caminant pel carrer,… tenen una cosa en comú: fan pupita i només venen quan estic en moviment… i sobretot a partir del migdia, quan ja porto unes hores en dansa…

Dimecres dia 26 he quedat per dinar amb les amigues de la uni. He pensat que és millor anar amb el cotxe perquè he de travessar tot Barcelona i em fa mandra anar amb metro i haver de fer transbordaments. A la una començo a notar-me rara, unes quantes contraccions seguides, totalment irregulars, em fan posar nerviosa. He quedat a les 14 i quan falten deu minuts per l’hora els escric per whats. El que llegeixo ara em fa gràcia i tot… tal i com ho escric penso que estic a punt de posar-me de part: “Estic tenint contraccions i a la que em bellugo he de seure. No puc creure’m que sigui tan oportú. Em moro de ganes de venir però em fa por perquè a més he d’agafar el cotxe”.

Dijous, divendres, dissabte, diumenge,… els dies es succeeixen i tots em semblen iguals. No veig que allò vagi endavant realment, tot i que les contraccions no s’aturen. El dia 29, dissabte, inclús en prenc nota. En tinc 10 en total en tot el dia: 11:28, 13:10, 14:39, 15:08, 17:50, 18:30, 19:14, 20:01, 20:15, 21:10. Només estic tranquil·la estirada o asseguda perquè estic segura que així no en tindré cap. El Papa m’anima: “segur que algun treball estan fent”… sí, clar.

Dilluns 31. Segones corretges i segon tacte. Ja he sortit de comptes. Les corretges detecten dues contraccions. Ara ja venen durant tot el dia i, just aquell matí, les he començat a tenir inclús estant asseguda. El tacte és força clar: segueixo igual… El ginecòleg al veure’m la cara m’intenta animar: “avui em passen gairebé tres dits però el coll encara segueix sencer. Això sí, quan comencin les contraccions de debò no triguis en anar a l’hospital… un cop esborris el coll això anirà ràpid, segur”. Maleïdes paraules… A la recepció em donen cita pel següent dilluns, 7 d’abril… amb llàgrimes als ulls els dic a les noies que són molt maques i amables però que espero no veure-les. Em desitgen molta sort i les seves mirades em transmeten molt de carinyo. Tothom dóna per fet que el G no pot trigar… per què aleshores jo començo a dubtar-ho?

El dimarts passo força mal dia. Ja està aquí el mes d’abril i això és un cop dur per mi. La meva data prevista era el dia 30 i està clar que els meus fills no volen sortir mai quan toca (bé, quan els metges diuen que toca). Jo deia des del primer dia que el G seria d’abril (per alguna cosa em vaig animar a obrir el post de Mares d’Abril) però en el fons tenia la vaga esperança que em donés una sorpresa, sobretot després dels dies que estava passant.

Durant aquella setmana els ànims van cap avall. Sort en tinc de les meves Mamis3.0. Elles m’acompanyen dia i nit i em donen ànims. Sembla que ningú em pot comprendre, ni tan sols elles… em sento sola. No goso dir a la gent del meu entorn que tinc contraccions. Sé que el Papa es posaria super nerviós i la meva mare ni us explico. Però veig que mamis que tenien dates de part molt més tard que la meva ja tenen els seus fills en braços… ploro cada dia, quan ningú em veu. No puc entendre perquè el G no vol sortir, tot està preparat.

I el dijous dia 3 la culminació de tot el procés… a les 5 em desperta una contracció. Ostres, allò sí que és nou! Una contracció estirada al llit i prou forta per a despertar-me! Què està passant? Em quedo al llit i agafo el mòbil. Al cap de 7 minuts una altra… Ai! Quins nervis!!!! Serà veritat?? Tota animada veig que les contraccions van i venen. Una als 8 minuts, la següent als 6, una als 4! Ostres!!!! Em llevo i acabo de preparar la meva bossa (sí, jo sóc així) i em fico a la dutxa. Dins la dutxa en tinc una i fa bastanta pupa! Què fort!!!! Quan surto sec al llit: “amor, sembla que ara sí”. Mobilitzo a tota la família. Són les 7 del matí. Truco als meus pares: “en una estona us portem al P. A les 9 el dueu a l’escola”. Agafem les bosses, P traspassat dormit al cotxet, anem cap al carrer i pillo un taxi. El Papa porta al P a casa els meus pares caminant i jo el passo a buscar pel portal. I de sobte… les contraccions ja no hi són. Arribo a la clínica que fa un quart d’hora que no en tinc cap. No em vull posar nerviosa, potser l’estrès de la sortida de casa ho ha provocat. A més a més m’he deixat el DNI i la targeta de la mútua a casa. El Papa em deixa a la recepció de la clínica i se’n torna a casa a buscar-ho. Quan torna a entrar per la porta la meva cara ho diu tot: “res, amor, marxem a casa…”. La llevadora m’anima a quedar-me i fer un registre i un tacte. Potser si em relaxo comença a arrencar… però no, ja no. Contraccions fluixes i irregular. La meva vida s’ha convertit en allò: un seguit de contraccions sense sentit que no em deixen viure i desconnectar. No és el moment i ho sé… marxo a casa amb la cara molla de llàgrimes i el cor encongit. Què està passant? I sobretot: Per què a mi?

Aquella tarda no puc més i exploto. Necessito temps per mi. Deixo al P a casa mons pares i em dedico a passejar pel barri sense rumb fixe. Ploro tot el que puc plorar. Està plovent així que amb el paraigües em tapo la cara. M’és igual que la gent em senti bramant desconsolada. Dues hores de rellotge plorant, sentint-me culpable per fer-li allò al G i plorant encara més per ser tan egoista… Ah, i contraccions que van i venen… un autèntic suplici.

Un altre dia us explico com va acabar tot. Evidentment el G va acabar sortint, i ja no faltava tant, però tot aquell patiment no li desitjo ni al meu pitjor enemic.

PD: A tot això cal afegir-li un refredat de campionat. I no parlo de quatre mocs, no. Parlo d’un refredat de pit amb una tos tan bèstia que, en el meu estat, em provoca un esquinç a una costella. Dues setmanes amb contraccions i sense poder dormir per culpa de la tos, asseguda amb coixins al llit i l’esterilla elèctrica al pit, ceba al terra, xarops naturals i no tan naturals que no fan res, olles amb eucaliptus, humidificadors,… però val més no esplaiar-me, que només d’escriure-ho em faig pena a mi mateixa i tot!

Advertisements