Etiquetes

, , , , , , ,

I aquí va… (podeu llegir la primera part aquí)

Després d’una tarda de plors em sento bastant millor. En certa manera m’ha servit per a desbloquejar tota l’angoixa i ansietat acumulada en dues setmanes. No és que estigui bé però he assumit que no puc controlar la situació i he de procurar portar aquell suplici de la millor manera possible. M’estic perdent uns últims dies d’embaràs que podrien ser màgics. En breu el G sortirà de la panxa i jo no ho hauré gaudit com cal. A part d’això, no puc deixar de fer coses per la por constant a posar-me de part. Intentaré distreure’m i fer coses. Fins que no tingui claríssim que estic de part intentaré no pensar massa en aquelles contraccions que m’amarguen la vida.

Aquella nit dormo força bé. Tenint en compte les horribles nits que passo darrerament és un gran alleujament. Em llevo plena d’energies. Aquesta situació no podrà amb mi. Preparo caldo per sopar i poso en remull uns cigrons per a coure l’endemà. Porto una setmana menjant el primer que pillo a la nevera per por a planificar els àpats d’un dia per l’altre (els cigrons acabaran florits a la brossa, però encara no ho sé).

Em dutxo i aprofito el matí per mirar la tele. Pillo uns quants DVD’s de Gilmore Girls de les estanteries i desconnecto del món. M’estiro al sofà a passar l’estona. Em quedo dormida un parell de cops. Un d’ells em desperto d’una contracció, però m’és igual… m’acaricio la panxa i li dic al G que espero que no estigui patint, que l’espero fora quan vulgui sortir. És el primer cop que parlo amb la panxa en veu alta des de fa molts dies. Quan me n’adono em poso trista.

Al migdia el Papa em passa a recollir i anem a casa mons pares a dinar, com cada divendres. Pateixo unes quantes contraccions asseguda a taula però no dic res. No vull ficar-me més pressió a sobre. No vull que la gent estigui pendent de mi. Quan sortim de casa de mons pares, però, li dic al Papa que no estic fina, que prefereixo que vagi ell sol a buscar al P i el porti a anglès. Tinc ganes d’anar a casa a estirar-me i no pensar en res. Les contraccions em tenen la moral molt baixa, no ho negaré.

Un cop a casa m’estiro però no aconsegueixo dormir. Em poso a xerrar per whatsapp amb les Mamis 3.0. Estic desanimada i aleshores passa un fet que no oblidaré en la vida: la N, la meva nova gran amiga, em truca per telèfon.

No sé ni l’hora que és, només sé que estic asseguda a la cadira davant de l’ordinador. Quan comencem a parlar em sento com a casa, tot flueix. De sobte no estic sola. Ella m’explica les sensacions de la seva nova maternitat. Fa tot just dos dies que ha tingut la C en un meravellós part a casa. M’explica el seu part. Parla. Parlo. Parlo molt. M’escolta. Ploro. M’aconsella. Riem juntes. Sento que he trobat la millor Doula que podria tenir en un moment com aquell. A mitja conversa m’estiro al llit. Em sento còmoda, tranquil·la. Les contraccions van i venen, com els últims dies, però jo ja no em preocupo. Simplement deixo que passin, ja no vull ni pensar si són contraccions de part o no. A mitja conversa la N té la pujada de la llet. Quin moment tan màgic. Quina connexió tan meravellosa. Ha passat un àngel i ens ha tocat a les dues… són moments que no oblidarem mentre estiguem vives.

Seguim amb les nostres històries. Ella en aquell moment no m’ho diu però es fixa en la freqüència de les meves contraccions, perquè nota quan em quedo callada i sent la meva respiració. Ella em fa parlar per a poder veure en quin estat em trobo. Durant una bona estona parlem de tonteries, jo no li dic ni que tinc contraccions, no cal. No parlem del tema.

Quan ja portem una hora parlant, el seu mòbil decideix que ja en tenim prou i penja. Ara sóc jo la que truca. Una segona trucada llarguíssima i molt efectiva. Ara ja és diferent. La conversa s’atura constantment a cada contracció. Cada cop són més llargues i ella em recolza en la distància. El meu cos s’està deixant anar. Per fi he aconseguit desconnectar de debò, les contraccions se succeeixen però jo segueixo sense pressions, m’he alliberat i el meu cos ho agraeix.

Parlant amb ella, avui m’ha dit que conserva un record preciós d’aquella conversa telefònica. Per a mi va ser molt més. Puc dir que, gràcies a aquella conversa, aquella tarda de divendres em vaig posar de part. No crec que la N sigui realment conscient del que em va ajudar aquella tarda connectades al telèfon a 115 quilòmetres de distància. És possible que m’hagués posat de part jo sola durant aquella nit o durant el dia següent… però, en aquell moment, va ser la meva salvació. El que més necessitava del món. Saber que era prou important per algú com per fer-me companyia durant gairebé dues hores de la seva vida sense fer res més que escoltar-me.

Toca penjar i relaxar-me. He de mirar cada quant venen les contraccions i preparar les coses si és el moment. M’ha passat la tarda sense adonar-me. Hauria de preparar el sopar, el Papa i el P estan a punt d’arribar… però no faig res.

El que ve després (i que suposo que ja imagineu) us ho explico en la propera entrada.

Advertisements