Etiquetes

, , , , ,

Quan els meus homes arriben a casa estic al llit. Li dic al Papa que s’ocupi del P: que el banyi, prepari la sopa i seguin tranquils a taula. No li dic que estic de part. Només li explico que tinc contraccions però que encara no sé si són regulars o no.

El Papa es posa nerviós, em veu a la cara que alguna cosa ha canviat i vol saber què farem amb el P. A mi en aquell moment em desubica. Quan he penjat el telèfon tenia intenció de mirar la freqüència i durada de les contraccions però, sincerament, m’ha fet mandra. No s’aturen, això està clar. Però no sé què fer. El Papa espera una resposta que jo no sé donar-li. No m’atreveixo a dir la frase maleïda. No la vull tornar a cagar.

Truco la N un altre cop. Estic nerviosa. Tota la tranquil·litat d’instants abans ha marxat. L’arribada dels meus dos homes m’ha fet tocar de peus a terra… ara què se suposa que he de fer? Porto al P a casa mons pares? El poso a dormir? La N em diu que em tranquil·litzi i que faci el que em faci sentir bé. Per què no he estat capaç de prendre jo sola aquella decisió? Suposo que el meu cervell en aquell moment ja no està per certes coses, tenir la N m’ha tret de sobre la responsabilitat d’haver de pensar.

Ho tinc clar. L’arribada dels meus homes m’ha desconcertat. La seva presència no m’ajuda en absolut. Quan acaben de sopar li dic al Papa que truqui a mons pares per avisar-los que els portem al P. No sé si pariré aquella nit o no però en aquells moments no vull tenir-los cridant i jugant per casa. A més a més, arribat el moment prefereixo que ja estigui amb ells a haver-lo de dur a mitja nit a corre-cuita… una cosa menys en la que pensar. M’acomiado del P amb alegria i em llevo del llit per primer cop en hores. I quan marxen em torno a estirar.

Torno al meu món. Passo les contraccions estirada al llit i realment estic a la glòria. M’alegro de tornar a estar sola. Entro en un estat de semi-consciència mentre la casa a les fosques m’envolta. No sé si puc descriure el que sento en aquell moment. És un benestar brutal. Les contraccions són força doloroses però jo em sento genial. Millor que mai. Agafo el mòbil i poso música. La música triada, totalment a l’atzar, és la Sonata per a Celo i Piano de Rachmaninov. Simplement obro l’aplicació, selecciono l’àlbum de música clàssica (sembla que ha de ser la millor en aquell moment) i trio la primera pista. És una de les meves peces preferides però per sempre més la recordaré com la música del part del G. Estirada al llit, amb la música sonant, acariciant la panxa i desitjant que allò sigui de debò… em sento a punt de volar. Crec que difícilment tornaré a estar en un estat similar en la vida.

Amb el part del P tot va ser tan diferent, tan al límit que crec que per primer cop estic gaudint del que significa posar-se de part. Vist amb perspectiva, el part del P va ser com és ell: vital, ple d’energia, feliç, imprevist. El part del G va ser com el G: tranquil, passional, dolç.

Quan arriba el Papa li dic que no em molesti, que faci el que hagi de fer. Jo estic bé i sembla que la cosa va de debò. Es dutxa i crec que inclús s’afaita el cap… homes. Quan ja està llest per marxar s’acosta al llit. Li dic que es relaxi. Que estic molt bé. No vull que destorbi aquell moment. S’estira de costat darrera del meu cos i m’acaricia la panxa. Estem així una estona llarguíssima. Pel que puc deduir de l’hora a la que vam marxa de casa deu passar més d’una hora. Ell està una mica nerviós perquè nota les contraccions i veu com em retorço amb cada una d’elles. Em fa massatges als ronyons i les cames quan la contracció baixa en forma de rampa cama avall. De tant en tant em pregunta si no vull marxar a la clínica. La meva resposta sempre és NO. Estic bé. Sé que allà no estaré mai de la vida tan còmoda. Suposo que per ell no és fàcil. Li dic que no vull que m’enviïn a casa un altre cop. Ell pateix i em diu que no em passi de valenta. Però no, les dones això ho sabem, sobretot quan ja ho hem viscut un cop. Arribarà un moment que no suportaré el dolor i aleshores preferiré anar a l’hospital. Però aquest moment encara no ha arribat.

Al cap d’una estona em dono una dutxa. A les fosques i amb la música de fons. Sota l’aigua tinc unes quantes contraccions i una d’elles em doblega les cames. Tot i que sento que encara no és el moment de marxar, la pressió i els nervis del Papa fan que em decideixi. Vinga papa! Les bosses! Anem a tenir un fill!!!!

L’entrada a la recepció és totalment diferent a la del dia abans. Em recolzo al mostrador per suportar les contraccions i de seguida em pugen al box. Demano que apaguin la llum i encenen la del lavabo. El registre mostra un seguit de contraccions ben maques però entra la llevadora i em diu que no són prou regulars. No m’ho puc creure… això em passa per no parar-me a comptabilitzar-les. En aquell moment maleeixo el moment en què he decidit sortir de casa. El tacte diu que estic de 4cm però el coll de l’úter segueix sense esborrar-se. El G no està encaixat i això no ajuda a esborrar el coll i a dilatar. La llevadora em diu que he de triar jo el què vull fer: puc marxar a casa i tornar quan vulgui, em puc quedar i posar fil a l’agulla, punxar oxitocina i ajudar a accelerar el procés o simplement demanar una habitació i seguir sols amb la dilatació. Dubto molt. El pes d’un segon viatge de tornada a casa amb la cua entre les cames no em deixa pensar amb claredat. Ens deixa sols. Jo segueixo amb la meva música, em manté unida al part en tot moment. Al cap d’una estona torna la llevadora. Ella m’ajuda amb la decisió: “com estaràs més tranquil·la?” “Per què no has marxat?” L’opció de quedar-me allà és realment la que més em tranquil·litza, per això dubto. I si arribo a casa i hem de sortir corrents un altre cop? Estic cansada de tants viatges i ara mateix allà em sento reconfortada. I en realitat és el que vull, que tot allò acabi ja, no? Dues setmanes pensant inclús en demanar una inducció per acabar amb el patiment. I arribat el moment el cervell és un malparit i es posa en contra. Prenc la decisió: ens quedem.

Em poso en peu per anar cap a la sala de parts i el Papa passa cap a una sala a vestir-se per l’ocasió. Quan creuo la porta de la sala de parts i m’acosto al llit tinc una contracció brutal que suporto com puc. En aquell moment sé que he pres la decisió encertada. Ja no estic per fer dos viatges més en taxi. Em connecten el gota a gota amb l’oxitocina i em deixen a les fosques amb una bossa de sèrum, el Papa assegut a una cadira al meu costat. A la que s’acaba el sèrum demano l’epidural. Allò va molt de pressa. Ja tranquil·la i sense dolor em centro en els so del cor del G acompanyat per la meva música. Passa molt poca estona quan començo a sentir que els batecs del G baixen amb cada contracció. No sé si és normal. No ho recordo pas del part del P. Amb cada nova contracció cauen en picat. El Papa llegeix a la pantalla: 150 – 120 – 100 – 80 – 60 – 50 i torna cap a munt. Al cap de poc entra la llevadora. Sembla que al G no li fa gaire gràcia l’oxitocina. El fet que recuperi perfectament després de cada contracció indica que ell està bé, de moment, però l’estan vigilant de prop. A mi tampoc em fa gràcia, sincerament. No em puc treure aquell batec del cap, i és que el so omple tota la sala. Pregunto si no poden tallar l’oxitocina i em diuen que els fa por que s’aturi el part. Al cap i a la fi les meves contraccions no eren massa seguides, però davant la meva súplica tanquen el goteró. El següent tacte indica que ja no necessito oxitocina. En els vint minuts que fa que porto l’epidural estic de 9 cm i sembla que tinc el coll de l’úter gairebé esborrat… allò ja no s’atura.

Aleshores em donen la notícia: el G no s’encaixa. A aquestes alçades ja hauria d’estar-ho. La seva reacció a l’oxitocina i el fet que segueixi tan amunt semblen indicar que ve amb volta de cordó. El món em cau a sobre en un segon. Pot ser aquest el motiu de tota aquella llarga agonia? M’estaria ell dient que no estava preparat per sortir? Per això no arribava mai a posar-me de part? Sé que molts nens neixen amb una volta o dues o tres, però per mi era nou. I sembla ser que aquella volta li impedia acabar d’encaixar-se. Els demano que em deixin una estona. Necessito assumir tot allò. Els demano incorporar-me més al llit per veure si puc ajudar-lo a baixar. Elles no em volen dur la contrària però saben que no servirà de res. Em pugen el respatller del llit i em quedo asseguda. I passa l’estona. El G sembla tranquil. Les contraccions ja van de baixada. En tinc una cada dos o tres minuts. La dilatació ja és completa. Només falta que ell vulgui sortir. Ploro una mica. Sobre el meu cap dona voltes una paraula: Cesària. Al principi no vull acceptar-ho. Conforme passa l’estona cada cop ho tinc més clar: si cal, endavant. Només vull veure la carona al G. No vull que li passi res.

Quan tornen a entrar a la sala, llevadora acompanyada de la ginecòloga de torn, jo estic relaxada. Confirmen que el G segueix volant sobre la meva pelvis. I aleshores la ginecòloga em diu que hem d’intentar fer-lo baixar. Jo tinc por. En aquell moment només sé que tinc por. La seva seguretat em dóna alè però jo… tinc molta por. La llevadora em demana permís per ajudar-me sobre la panxa. Davant la meva mirada em diuen que saben el que fan. Me’n fio d’elles. Si hem de provar-ho ho hem de fer de debó. Amb la següent contracció he d’empènyer el més fort que pugui. Ara no valen excuses. I arriba el moment i sembla que el món marxa de les meves mans. Amb el pujo més bèstia que el meu cos pot suportar faig baixar el meu fill. Quan acaba la contracció el Papa em diu que respiri, si no arriba a dir-m’ho crec que hauria pogut ofegar-me, i la ginecòloga em demana que toqui el cap del G, totalment coronat entre les meves cames. Ni ella s’ho pot creure. En un sol pujo. (Una estona més tard ella mateixa em reconeixeria que no creia que fos capaç però no em volia negar l’oportunitat… per ella també va ser una lliçó i m’ho va agrair). En aquell moment, tocant el caparró del meu bebè només puc repetir un cop i un altre: “Està bé? Segur que està bé?”. La veu de la ginecòloga em desperta d’aquell moment: “No podem allargar aquest moment, ha de sortir”. I aleshores la culminació, el meravellós i bestial moment de donar vida: quan sents com el cap del teu fill s’escola entre les teves cames. Aquella pressió que et parteix en dos i de sobte… ja està, el seu cap és fora. Tall del cordó abans de continuar i amb el següent pujo el seu cos lliscós, calentet, surt de dins meu i jo mateixa l’agafo i me’l poso sobre el pit. No puc ni plorar. No he patit tant mai a la meva vida. Me’l miro, té el ulls oberts. No plora, però respira perfectament. No puc deixar d’acariciar-lo i petonejar-lo. I aleshores tota la pressió marxa i arrenco a plorar. Li dedico les meves primeres paraules: “Amor meu! Com m’has fet patir tant?”. En aquell moment m’adono que la música segueix sonant des de la tauleta auxiliar al costat del llit, donant la benvinguda al G. Els protocols de la clínica dicten que han de vestir-lo per pujar a l’habitació però suplico a la llevadora que faci una excepció. Vull fer pell amb pell. Em mira dolçament: “Després del que has fet no t’ho puc negar”.

I així va ser com, després del moment de més patiment de la meva vida, tu i jo ens sortim amb la nostra per primer cop, petitó. Allà mateix, minuts després de néixer, t’agafes al meu pit per primer cop, creant el vincle més fort que ens ha d’unir durant els primers mesos de la teva vida… ja som dos, tu i jo, però alhora seguim sent un de sol… almenys de moment. A partir d’aquest moment ja només has de preocupar-te de créixer. La mami està aquí per patir per tu la resta de la seva vida.

_V6B5249

Pots llegir aquí la primera part del part.

Pots llegir aquí la segona part del part.

Anuncis