Etiquetes

, , , , , ,

Sí! Ho he aconseguit! Fa cinc dies que el G va complir els 6 mesos i puc dir, amb orgull, que està totalment fet de lleteta de la mami. Malgrat que ja fa gairebé un mes que treballo, me n’he sortit, i aprofito la Setmana Mundial a favor de la Lactància Materna per a posar-me seriosa i parlar-vos del tema.

D’entrada us he d’avisar que no. No sóc una d’aquestes anomenades talibanes de la teta que corren per la xarxa. No. Jo sóc profundament respectuosa amb els altres i sempre he defugit de les confrontacions. Però també tinc clar el que vull pels meus fills. I permeteu-me que digui que jo vull el millor. I el millor (no ho dic jo, està documentat i ho diu la Organització Mundial de la Salut) és la llet materna de manera exclusiva fins els sis mesos. I ja que ho he pogut fer, doncs ho he fet. I ho celebro. Perquè no puc dir que hagi estat difícil, però el meu esforç m’ha costat.

Les que, com jo, viviu (o heu viscut) enganxades a una màquina llevallets sabreu de què parlo. I és que el llevallets i jo ens hem fet molt amics perquè m’ha permès alimentar el meu fill fins als 6 mesos només amb llet materna, tot i la separació física. Però alhora l’odio a mort. Perquè estar connectada a ell significa que no puc estar amb el meu fill. Perquè la Organització Mundial de la Salut recomana Lactància Materna Exclusiva fins els 6 mesos (i juntament amb altres aliments fins als dos anys com a mínim, mentre mare i fill vulguin) però el permís per maternitat en aquest país és de només 16 setmanes (que no són quatre mesos, no, són 16 setmanes). I aleshores què se suposa que hem de fer? Perjudicar els nostres fills que han de començar a prendre altres aliments que no els han de nodrir tant com la llet de la mama per a poder anar a treballar? Renunciar al millor pels nostres fills perquè en el nostres país això de dedicar-se a criar i educar la següent generació no està prou valorat? Doncs no! M’hi nego.

Es podrien omplir pàgines renegant de la ínfima baixa maternal en aquest país però aquesta entrada no va d’això (o sí?). Però vaja… que tenim dret a queixar-nos, això no ens ho treu ningú. Perquè quan has de deixar el teu nadó de cinc mesos (i això jo, que he tingut sort) per marxar a treballar (independentment del tipus d’alimentació que li donis i amb qui el deixis) una part de tu es trenca per sempre. Perquè estàs perdent-te un munt d’hores i moments únics amb el teu nadó que mai tornaran. I aleshores només sents llàstima per tu i per ell, i per aquest país. Perquè en aquesta societat el que s’espera és que la dona es reincorpori a la feina com si res hagués passat. No fos cas que se’ns oblidi com es fa això de treballar i després no en siguem capaces. No fos cas que les dones d’aquest país agafessin el gust a això d’estar-se a casa cuidant dels fills. No fos cas que les llars d’infants i avis del món es quedessin sense feina. Què trist.

Però tan és, no tenim dret a protestar perquè almenys tenim feina (mode irònic ON). Com diu el meu pare, ja tocava tornar a cotitzar per a pagar-li la pensió. Ja m’he tirat masses mesos sense fer res (mode irònic ON again, i això no ho saps prou bé fins que no ets mare). I no sé si nosaltres podrem gaudir d’una pensió però tinc clar que els meus fill no. Així què? A més a més li he de negar la Lactància Exclusiva fins els sis mesos? Quan se’m fica una idea al cap res ni ningú fan que canviï d’opinió. I he d’admetre que al final el tema és més una qüestió d’orgull que una altra cosa. I a tossuda i orgullosa no em guanya ningú. Així que sí, he tingut sort perquè totes les circumstàncies m’ho han permès: treballo a prop de casa (que a més a més està a prop de casa mons pares que són qui s’encarreguen del G mentre jo cotitzo) i disposo d’un horari flexible que em permet extreure’m llet a mig matí i anar a casa a dinar per a donar- li la toma de migdia en persona. He tingut sort i he sigut persistent. Perquè quan a les deu de la nit la casa queda en calma i el cos et demana anar a dormir, a tu encara et queda una estona connectada al llevallets per a completar la toma de l’endemà o per fer reserves per si un dia tens una reunió o… I no pretenc que ningú m’ompli de lloances. No. Això és una cosa entre el G i jo. I tampoc espero que ell m’ho agraeixi mai, però estic contenta de poder dir que ens n’hem sortit. I no puc estar més feliç i orgullosa per tots dos.

Segurament no serveixi de res que des d’aquí reivindiqui la Lactància Materna Exclusiva. Al final qui vulgui i pugui fer-ho ho farà, i qui no vulgui o no pugui, no. Però jo espero que, des d’aquest petit racó del món, la meva experiència serveixi per a que alguna de vosaltres, encara que sigui una sola mare, s’animi a lluitar per a anar en contra del món i donar el millor als nostres fills malgrat tot.

Anuncis