Etiquetes

, , , , ,

Tinc un problema. La gent que em coneix ho sap, n’estic segura, però no gosa dir-m’ho.

Quan em dóna per una cosa no paro de donar-hi voltes i voltes. Des de fa més d’un any el meu tema preferit són les cadiretes pel cotxe. Ara fa un mes se n’ha afegit un de nou: el moviment lliure dels nadons. I el meu problema s’ha accentuat, si es pot. Estic tan boja que no dormo per les nits.

Ja fa temps, com us dic, que estic obsessionada amb les cadiretes pel cotxe. En una altra vida vaig ser dummie provadora de cadiretes, segur. Als que em teniu al facebook us sonarà el tema. Les meves mamis 2.0 i 3.0 em patiu a diari. I és que una cosa se’m remou per dins quan veig un nen assegut al cotxe amb un sistema de retenció que no és l’adequat al seu pes o edat. Els ulls se m’obren en excés. La pupil·la es dilata i se’m resseca la boca. I tan és si el nen és fill d’un amic, d’un veí, del Piqué o del president del govern. Em poso tensa. I pateixo.

Al principi patia perquè pensava que aquells pares estaven seient els nens en aquella cadira perquè no havien pogut accedir a la informació correcta, i això em posava trista, perquè el món de la puericultura està ple de paranys pels pobres pares, que anem més perduts que un pop a un garatge. Ara pateixo perquè tot i que jo he explicat tot el que sé a la gent del meu entorn no tothom es torna boig com jo, la majoria segueix fent el que sempre s’ha fet. Què difícils de superar són les normes establertes. A elles no els cal explicar-se i justificar-se documentalment. Elles estan allà per a que tothom les segueixi. Perquè si sempre s’ha fet així estarà bé. I de fet, amb aquest tema van més enllà… el comentari “nosaltres viatjàvem al maleter” m’acaba de rematar. Aleshores abaixo el cap i m’enfonso en la misèria. Per què sé que tenen raó i jo vinc de mart…

No entraré a explicar el tema en profunditat, en una propera entrada dins el grup dels Imprescindibles intentaré explicar-me el millor possible. Ara no vull posar-me seriosa…

Aquesta entrada és per a que algú em doni la solució al meu problema… algun psicòleg a la sala?

I és que ara fa uns dies que a la meva obsessió inicial se li ha afegit una de nova: el moviment en llibertat dels nadons. He de dir que estic en tractament. Les mamis 3.0 m’estan ajudant mitjançant la repetida exposició a imatges de nadons asseguts quan encara no assoleixen aquesta posició per ells mateixos. I és que sempre s’ha fet… no deu ser tan dolent, segur. Sóc jo, que estic malalta… No deixeu d’enviar-me fotos, segur que al final em curo! I sóc conscient que puc arribar a ser molt pesada, ho sé i ho sento. Des d’aquí elevo les meves disculpes. Vull veure als vostres peques, encara que estiguin asseguts, perquè me’ls estimo com a bona tieta-cibernètica que sóc. No m’ho negueu.

Prometo fer acte de constricció i callar fins que la mort ens separi.

Advertisements