Etiquetes

, , , , ,

Ahir al vespre vaig sortir. Vaig anar a un concert: Agnes Obel, al teatre Principal. Una autèntica meravella, veu increïble i quatre joves que realment saben fer música de la bona. Si no les coneixeu us recomano que escolteu alguna coseta seva… Sonen com els àngels.

Però del que avui us vull parlar és de la sensació que m’envaeix, des que sóc mare, cada cop que surto de casa més enllà de les vuit de la nit… I és que a casa nostra les vuit de la nit és molta nit.

Quan ets mare canvien moltes coses, però una de les que potser no tens gaire coll avall abans de començar amb tot plegat és el canvi tan radical en els horaris. Jo, fins fa dos any i cinc mesos, sortia de l’oficina a quarts de vuit (com moltíssima gent, val a dir).

Ara a quarts de set sóc al parc, després de la meva jornada de vuit hores, això sí. I quan a les set veus com tothom comença a marxar cap a casa els segueixes com una autònoma… Sí, ja és molt tard, avui ens hem despistat. A les vuit, si tot va bé, seiem a taula per sopar, amb el G remugant perquè té son.

Per això, quan ahir vaig sortir sola de casa a aquella hora i vaig veure el moviment i tràfec de la ciutat vaig tenir una sensació ben estranya: com si estigues veient una pelicula, tot aquell moviment no podia ser cert. Per un moment em vaig sentir com una nena petita observant un formiguer. Gent tornant a casa, segurament en ruta des de la feina, entrant i sortint del super, fent cua a les parades de l’autobus. Hora punta en tota regla. Sobretot un divendres. I jo, que sortia de casa meva i deixava al G gairebé dormit, el P assegut q taula sopant i la casa en semi-penombra, vaig tenir un shock temporal. Vaig sentir fins a quin punt els meus bioritmes han canviat en tan poc temps.

El concert va durar dues hores, a les onze entrava per la porta, just a temps per al primer despertar nocturn del G demanant teca, però de camí a casa tenia la sensació que havia estat de “farra de la guarra”, com dèiem en temps universitaris. I he de reconèixer que només pensava en les ganes que tenia de pillar el llit.

Espero tornar als horaris de la gent normal en uns anys, mentrestant gaudirem d’aquests vespres màgics, sopant abans del telenotícies mentre parlem de Gegants, dracs, cargols i trens.

La nit és jove. Jo ja no tant.

Advertisements