Etiquetes

, , ,

Després de publicar el part del G en aquest bloc m’han vingut ganes de compartir amb vosaltres com va anar el part del P. Ja el vaig publicar en el seu dia al SocPetit i aquí us el presento:

Uns dies abans del dia del part estava molt angoixada. La meva data prevista pel part havia estat, des del principi de l’embaràs, el dia 15 de maig. Quan cap al final de l’embaràs vam decidir que pariria a Sant Joan de Déu i vam començar a visitar-nos a l’hospital, però, em van canviar aquesta data en base a les mides de les ecografies, avançant-la una setmana. El divendres dia 11 de maig la ginecòloga de l’hospital em va dir que si en una setmana l’okupa no s’havia decidit caldria procedir al desallotjament. Òbviament, no em deixaven més que dues setmanes de marge per a parir…

El meu problema era que tenia massa informació i, gràcies als meus gloriosos nou mesos com a grafiquera practicant del SocPetit (per a qui no sàpiga del tema, controles els teus cicles en base a la temperatura basal del teu cos per a saber quan ovules) sabia exactament la data d’ovulació i fecundació… per mi la data prevista era, i sempre seria, el 15 de maig i saber que el P tenia només 4 dies de marge per néixer un cop superada la seva data em posava molt i molt nerviosa.

Havia estat tot l’embaràs pensant que volia provar de parir sense epidural. Per algun motiu, que ara no puc recordar, em sentia amb ganes de provar els meus límits, cosa que vaig poder provar a posteriori gràcies a les nits sense dormir i tot el que significa tenir un bebè a casa que depèn 100% de tu (dutxes llampec, menjars que acabes abans que el primer mos t’arribi a l’estómac, cames a mig depilar quan el nen es desperta de la micro-siesta,…), sobretot tenint en compte que el P, de recent nascut, va ser un bon trasto. Bé, la qüestió és que havia triat l’hospital Sant Joan de Déu perquè volia un part el més respectat i menys medicalitzat possible i semblava que el tret m’havia sortit per la culata perquè semblava que, de resultes del canvi de data, he d’acabar amb un part induït… toma part poc medicalitzat!!

Tota la setmana prèvia al dia P me la passo nerviosa i amb insomni. No podia deixar de pensar que em provocarien el part i això em bloquejava… una setmana de nits sense dormir, per preparar-me psicològica i físicament per un part i un bebè… què bé, oi??

 

El dia P-1

El dia 17 de maig tinc l’última visita a l’hospital per a les darreres corretges i em confirmen que l’endemà, 18 de maig a les 18 de la tarda, he d’ingressar per a la inducció, que serà dissabte. Sortint de l’hospital pateixo el pitjor atac d’ansietat de la meva vida. Un cop al cotxe, exploto: Ronda de Dalt completa (des d’Esplugues fins a Diagonal Mar) plorant desconsoladament!!!! Gràcies a aquest plor trec tots els dimonis que duia dins i d’alguna manera em convenço que he de deixar que les coses passin, posant-m’hi de cul no trec res de bo i he de deixar de pensar que les coses poden anar malament. Tot l’embaràs desitjant un part natural i ara que veia que no podia ser… tenia por del part!!!!! Quina ironia!

Ho celebrem amb un dinaret de parella i li demano al Papa que no em deixi sola aquella tarda…

 

El dia P

El divendres al matí el Papa marxa a treballar i jo, després de despertar-me a quarts de quinze, acabo d’organitzar-ho tot. M’abandono a la dura realitat i decideixo aprofitar la part bona de saber el dia que he de parir. Reviso la bossa del nen i la nostra maleta, comprovo la bateria de la càmera de fotos i agafo totes les coses de la llista “d’última hora” que teníem preparada (carregadors de mòbils, ordinador portàtil, necesser, pastilles d’homeopatia,…), repasso la depilació de tot el cos, gaudeixo de la que seria la meva última dutxa en condicions en molts dies (cosa que encara no sabia, com a bona mare primerenca), ordeno el pis com si hagués de venir el rei de visita i em relaxo al sofà fent temps per a l’hora de dinar.

Com que se suposava que el part seria l’endemà i comença a fer calor preparo un dinar lleuger (com me’n vaig penedir més tard!!). Ja dinant li comento al Papa que no em trobo del tot fina, que tinc mal cos, però no li dono més importància. Quan acabem de dinar i comencem a recollir la taula començo a tenir dolorets al baix ventre que van i venen. Al principi, quan li comento, ens ho prenem a conya i riem dels nervis… Calla, calla, no et posaràs de part just ara, no??

Continuarà…

Advertisements