Etiquetes

, , ,

El moment decisiu ha arribat!!!! (pots llegir els dies previs aquí)

Divendres divuit de maig. Dos quarts de quatre de la tarda. Dues hores i mitja abans de l’hora d’ingrés a Sant Joan de Déu per a la inducció del part.

El teu pare i jo acabem de dinar i estem recollint la taula. Jo fa estona que noto dolorets al baix ventre però no estic segura que allò sigui realment l’esperat treball de part. De totes maneres em dóna la impressió que el dolor va i ve força ràpid així que vull pensar que la cosa ha començat de debò i el que tinc són veritables contraccions. Un cop tot preparat per al viatge a l’hospital ens estirem al llit a veure el capítol de La Riera, jo disposada a començar a apuntar cada quant venen les contraccions i quant duren (l’aplicació per mòbils Labor Mate us anirà molt bé si voleu fer-ho igual que jo). Les dues primeres que compto venen amb una separació exacta de cinc minuts i a més veig que estirada fan més mal així que agafo la pilota de pilates i m’hi assec. Quan s’acaba el capítol, a quarts de cinc, ja tinc un llistat impressionant de contraccions cada cinc minuts així que tot feliços agafem les maletes i marxem a l’hospital.

Jo estic que no m’ho crec. No em separo de l’ipod en cap moment i les contraccions no paren i venen super regulars. De fet cada cop són més fortes i això em fa sentir immensament feliç!! Asseguda al cotxe i mirant per la finestra sembla que descobreixi la ciutat per primer cop. El trajecte cap a l’hospital és el mateix que he fet cada dia per anar a la feina els darrers quatre anys però sembla que el faci per primer cop. Tot té un color diferent! Vaig cap a l’hospital a conèixer-te!!!!

De sobte recordo que aquest matí he esgotat les pastilles d’homeopatia per a preparar el part que portava cinc setmanes prenent pensant en un part natural. Aquest matí he pensat que no tenia sentit anar a comprar-les… Total, si m’havien de punxar oxitocina per a induir el part quin sentit tenia prendre homeopatia per a harmonitzar les contraccions i ajudar a la dilatació?? Ara, de camí a l’hospital, el meu cap no pot deixar de pensar que necessito les pastilles!! Li explico al papa i el pobre, que no gosa dur-me la contrària en aquest moment, em diu que pararà a la primera farmàcia que veiem. Dues farmàcies més tard, amb les corresponents parades al carril bus, ja em sento molt més tranquil·la.

Quan arribem a l’hospital ja porto dues hores comptant contraccions cada cinc minuts. Asseguda al cotxe sembla que les aguanto molt bé així que li dic al papa que deixi el cotxe a l’aparcament, que em veig capaç d’arribar-hi a peu. A més, en aquell moment decidim que és millor deixar les bosses al cotxe. Ens fa vergonya entrar a admissions com si anéssim a passar un cap de setmana a l’hotel, i és que jo porto fins i tot el coixí de casa!!! Ja tornarà al cotxe a buscar-les el papi quan estiguem tranquil·lament a l’habitació… Més tard me’n penediré mil cops, d’aquesta genial idea…

El passeig des de l’aparcament fins a la porta de l’hospital es fa més llarg de l’esperat perquè les contraccions no em deixen caminar i hem de parar quatre cops. Un cop arribem al despatx d’admissions, a les sis en punt, els informem que sembla que estem de part però ens assignen habitació igualment i ens diuen que seguirem el procés igual que si haguéssim entrat sense contraccions. Un cop fets els papers baixem cap a urgències tot cofois. Nosaltres no en tenim cap dubte, has decidit venir just a temps per estalviar-me el que més por em feia del món, la inducció al part… A partir d’aquell moment ja em sento preparada per tot, la por s’ha esvaït. Hem arribat sans i estalvis a l’hospital i tu estàs preparat per sortir!!!

A urgències em connecten els monitors i confirmen que les contraccions fan la seva feina: he esborrat el coll de l’úter i estic dilatada tres centímetres. La llevadora em pregunta si segueixo amb la intenció de tenir un part natural i li ho confirmo… De moment estic bé, les contraccions són suportables i prefereixo pujar a l’habitació i seguir amb la dilatació al meu ritme, sense medicació. Em col·loquen la via i em fan treure tota la roba i posar-me el camisó de l’hospital. Asseguda en una cadira de rodes em porten directament a l’habitació mentre el papa ha d’anar per l’accés principal.

Arribo a l’habitació a les set en punt. Les contraccions es fan cada cop més fortes i, malgrat que ja fa estona que he deixat de comptabilitzar-les, tinc la impressió que ara venen més seguides i el papi que no arriba… Després del que em sembla un temps immens i d’haver de suportar unes quantes contraccions tota sola entra per la porta: el molt despistat, amb els nervis, s’ha equivocat d’ala de l’hospital i ha anat a pediatria enlloc de a maternitat!! En aquell moment se suposa que ha de tornar a marxar per anar al cotxe a buscar les bosses però li suplico que no marxi. Necessito tenir-lo amb mi, el dolor cada cop és més insuportable i no vull estar-me estirada, vull ajudar-te a baixar i afavorir l’encaix del teu caparró al canal de part… De peu i amb els braços al voltant del seu coll és com millor suporto les contraccions i quedar-me sense el seu recolzament en aquell moment se’m fa una muntanya.

A les vuit em porten el sopar, una crema de verdures i una truita, i m’ho menjo malgrat que no tinc gaire gana perquè ja fa moltes hores que he dinat i em sento molt fluixa… A més, penso que el part pot durar encara moltes hores i vull estar preparada per aguantar-ho. Al cap d’una estoneta, però, començo a marejar-me i ho trec tot: això de menjar a la força amb aquells dolors ha sigut massa pel meu cos. Cada cop em trobo pitjor. El part va endavant, d’això no hi ha dubte, i ja no sé com posar-me per passar les contraccions, de peu les cames ja em fan figa i em sap greu penjar-me a pes del coll del papi… Poc abans de les nou torno a vomitar i asseguda al wàter crec que estic a punt de desmaiar-me. Em dono una dutxa i al sortir demano que vingui la llevadora. Necessito saber com va la dilatació, per la meva pròpia salut mental. Si és el cas voldria anar ja cap a la sala de parts… Ara passo les contraccions asseguda al llit però no estic del tot còmode i penso en la banyera perquè l’aigua m’ha anat molt bé… A més em preocupa no tenir encara amb mi les maletes i no deixo de pensar-hi.. No sé si és el dolor però m’he centrat en aquest pensament i m’estic ratllant… Com m’agradaria tenir les meves coses a l’habitació!!! Quan arriba la llevadora em diu que estic de quatre centímetres… En dues hores només he dilatat un centímetre i el dolor ja és intensíssim!!!! El cap se me’n va i estic perdent les forces i les ganes de seguir patint… Ara el més important és veure’t la carona i tot el que em pugui ajudar a passar aquells moments previs el millor possible és més que benvingut així que decideixo que allò ja no té sentit i demano l’epidural. Mai sabré si ho hagués suportat però crec que aquesta última setmana d’angoixes i nervis m’està passant factura… La llevadora em diu que en breu pujarà el camiller a buscar-me per baixar-me a la sala de parts…

Les contraccions segueixen, cada cop més seguides i més intenses… i el camiller que no arriba!!!! Què s’han cregut els homes que em fan esperar tant aquella tarda! Com es nota que vosaltres no pariu! Quina poca empatia la del sexe masculí, tu!!

Per a saber com va acabar tot, haureu d’esperar a la propera entrada.

Advertisements