Etiquetes

, , , ,

Després de la primera part publicada ahir, aquí va la segona i última:

Quan arriba ja estic que no m’aguanto i a l’ascensor de baixada a la sala de parts, estirada a la camilla i sense el suport del papi, pateixo la pitjor contracció de tot el part. Un cop a lloc entra la llevadora que m’atendrà la resta de la nit. Torno a vomitar mentre em pren la pressió així que em diu que m’han de posar una bossa sencera de suero abans de poder-me posar l’epidural per evitar que em baixi més la pressió i perquè dec tenir el sucre pel terra. Em connecta la via i els monitor i em deixa allà estirada, suportant contraccions sense el papi i sense saber si puc aixecar-me de la camilla o girar-me. Sentir el teu cor, però, fa aquella espera més dolça… Estàs allà dins, patint contraccions com jo, amb el cor a tota bufa i a punt de viure l’experiència més bèstia de la teva curta vida. Mentre estic esperant per buidar la bossa de suero entra el papi… Estic desitjant que em posin l’epidural d’una vegada… Ja són les deu i fa una hora que l’he demanat i allà segueixo!!!!

Un cop buida la bossa del suero la llevadora diu que ha de tornar a fer-me un tacte per confirmar que encara som a temps de posar l’epidural… Ja fa una hora que m’han valorat per últim cop a l’habitació!! Confirma que encara som a temps, estic de sis centímetres. Al cap d’un moment entra l’anestesista que m’ha de punxar i la llevadora em treu les corretges i m’indica que agafi la posició d’asseguda per a la punxada… A partir d’aquell moment he d’aguantar les contraccions asseguda amb les cames creuades i sense moure’m, avisant cada cop que ve una contracció. El que havia de ser un procés ràpid i alliberador, no obstant, es converteix en mitja hora de tensió ja que l’anestesista m’ha de punxar tres cops perquè no troba el lloc adequat per a l’agulla. El pobre noi ho esta passant fatal i jo no faig més que demanar perdó perquè crec que el problema és que no m’estic prou quieta. Al final el noi ve cap a davant meu i em demana disculpes. Diu que no es veu capaç de punxar-me i que va a buscar ajuda d’una companya. Jo em quedo allà asseguda amb el papi agafant-me de la mà i desitjant que amb el canvi de metge ho aconseguim… Per uns minuts penso que potser hauré de parir sense anestèsia!!!! Quan arriba la segona anestesista el primer que li dic és que prometo estar-me molt quieta… El canvi de mans ha funcionat i aquesta quarta punxada és la bona. Quan ja m’han introduït el catèter i puc tornar a estirar-me sento que les contraccions ja han baixat… En breu l’epidural farà efecte però jo ja sento que el patiment ha acabat.

En aquell moment, per fi, el papa pot marxar a buscar totes les coses al cotxe. L infermera ens demana el bolquer i el gorro que t’han de posar al néixer i nosaltres encara estem allà “con lo puesto”. Mentrestant, jo aprofito per descansar… Ara em trobo bé però estic una mica cansada i m’he de preparar pel gran moment. La llevadora em demana permís per trencar-me la bossa i posar-me oxitocina… Ara ja pot fer-me el que vulgui. Així tot serà més ràpid i aviat estaràs als meus braços. Noto que la panxa es posa dura però el dolor ha desaparegut per complet.

En l’estona que triga en tornar el papi crec que arribo a dormir-me… Li he demanat a la llevadora si puc posar-me de costat perquè panxa enlaire estava molt incòmode i pel que es veu a tu també t’ha molat el canvi de postura. Quan arriba el papi ens entretenim mirant com puja el comptador de la intensitat de les contraccions. Les últimes contraccions que he hagut de patir sense anestèsia arribaven als 100 i ara tinc contraccions de 160. M’alegro que hagin pogut punxar-me i m’imagino el que estaria patint en aquests moments si hagués seguit amb la meva idea de part natural. De sobte m’adono que noto una pressió molt forta… Tinc ganes d’empènyer??? Miro el rellotge, són les onze i mitja. Només fa una hora que m’ha fet efecte l’epidural… Pot ser que tot estigui acabant?

Quan entra la llevadora a prendre’m la pressió al cap d’una estoneta li ho comento. Sóc prudent perquè no vull pecar de novatilla així que li dic: “Sé que encara és molt aviat però fa una estona que noto ja ganes d’empènyer, només per a que ho sàpiga”. La llevadora no ho dubta i em diu: “Anem a veure, això de l’obstetrícia no és cap ciència exacta”. El tacte ho confirma, ja ets a punt per sortir. Estic en dilatació completa. La llevadora em diu que si tinc moltes ganes d’empènyer vagi fent una mica de força amb cada contracció, que van a avisar a la ginecòloga.

Mitja horeta més tard, quan falten cinc minuts per les dotze, entra la doctora. Es presenta i em pregunta si m’he preparat pel part. Li dic que sí i s’asseu en un tamboret al peu de la camilla. La llevadora li pregunta si vol intentar l’expulsiu ja, que encara tinc el cap en el segon esglaó, però la doctora vol provar si els meus pujos són prou efectius. Li dic que intenti estalviar-me l’episiotomia… Portava dos mesos fent-me massatge perineal cada nit. Ella m’assegura que farà tot el possible: de moment tot es veu genial i el treball del perineu és evident. Em diu que amb la següent contracció empenyi amb forces i així ho faig. Quan acaba la contracció la doctora em felicita… Ho faig molt bé així que anem a intentar-ho. Després d’uns quants pujos em confirmen que el P ja té el cap a punt de sortir. No és que hagi sigut ràpid però has baixat molt bé, jo que comptava amb un expulsiu llarg i en vint minutets ja estàs llest!!! Li pregunten al papi si vol veure-ho i, per sorpresa meva, no ho dubta ni un moment… Tens el caparró allà mateix, em deixen tocar-te i em sento super feliç!! Com m’alegro de poder estar vivint aquells moments sense dolor!!

De cop, entra un munt de gent a la sala, desmunten el peu de la camilla, ens demanen el bolquer i el gorret que et posaran al néixer i, per a sorpresa meva, entren un mirall enorme sobre rodes per a que pugui veure en primera persona com surts de dins meu. Només veure el mirall i adonar-me que t’estic veient el caparró per primer cop començo a plorar… És molt fort! Estàs a punt de néixer i canviar-me la vida per sempre!!! La doctora es posa a lloc i em diu que amb la següent contracció empenyi el més fort que pugui i no pari fins que s’acabi. Jo no puc parar de plorar però segueixo empenyent el més fort que puc… Deuen pensar que sóc una bleda! M’agafa el riure i tot si penso en l’escena!!! Unes poques contraccions ploroses més tard noto perfectament com surt el teu cap. Ja ets aquí!!! El mirall mostra com ja només falta l’últim gir per treure les espatlles. Amb la següent contracció ja ets fora!! De seguida et poses a plorar i la llevadora et porta sobre meu!!! Quina cosa tan petitona!!!!

Com que porto plorant deu minuts no puc dir que al tenir-te amb mi em posés a plorar però al notar el teu cos sobre meu em va recórrer un calfred per l’esquena. Estàs tan calentó! Feia uns instants eres dins meu i ara estàs aquí, sobre meu! De seguida deixes de plorar i encara que sé que no deus veure res, em mires. Tens els ulls oberts!!!! La llevadora et tapa amb la manteta que hem portat per tu i jo no puc deixar d’acariciar-te.

La llevadora se t’emporta un momentet per pesar-te i fer-te els tests però de seguida tornes a estar sobre meu. Aleshores la llevadora em pregunta si vull donar-te el pit i jo, tota emocionada, li dic que sí!!!! I allà mateix, en la mateixa sala de part que fa uns minuts t’ha vist néixer, t’agafes al meu pit per primer cop.

Al cap d’una estona ens porten a l’habitació i ens deixen sols. Són les tres de la matinada i fins demà no tindrem cap visita així que podem gaudir de la primera nit de les nostres noves vides juntets i, com et pots imaginar, els papis no dormen ni un minut!!!!! No podem deixar de mirar-te! Tot ens és tan nou!! I, qui pot dormir després de tantes emocions??? Ens hem convertit en una família!!!!! Tu ens has completat, amor meu!

Advertisements