Etiquetes

, , ,

Estic seca. Porto dies sense ganes d’escriure. I això que tinc un llistat infinit de temes sobre els que us vull parlar. Però porto uns dies molt desanimada.

Dijous passat vaig caure per les escales del metro i em vaig fer mal al turmell. Després de tot un matí amunt i avall, del CAP a la Mútua de l’empresa, de taxi en taxi i “tiro porque me toca”, vaig arribar a casa amb un vendatge a la cama i un paper on hi posava “Descans relatiu”. Quina gràcia. Si hagués posat “Descans absolut” potser hauria estat més fàcil. Però quan tens dos fills la relativitat de l’univers es torna confosa.

Perquè el descans relatiu neix com a oposició al descans absolut. I això què vol dir? Descansa només quan els nens no estiguin a casa? Descansa si els teus pares poden ocupar-se’n? Descansa mentre dorms? Descansa mentre menges? Perquè vaja, descansar és un verb que fa dos anys i mig que vaig eliminar del meu vocabulari habitual, pràcticament. “Descansa” és el que li dic al P quan no para de córrer al parc: “Vine, P, descansa una mica i explica’m que has fet avui al cole”.

I és que a la meva “mala pata” se li uneix que mon pare va haver de ser operat d’urgències la setmana passada i no està per festes, i que diumenge el P va estar vomitant, i que el G està refredat i no descansa ni de dia ni de nit, i que m’he barallat amb una amiga a la que estimo molt,… vaja, tot un panorama.

El proper cop que un metge em recepti “descans relatiu” li pregaré que m’ingressi. Que no volia que m’hagués de punxar Heparina, em deia… vinga, va, siguem seriosos… a qui li importa punxar-se una mini agulleta un cop al dia si pot tirar-se’l tirat al llit?

Us deixo, tinc feina descansant ara que el P és a l’escola i el G amb els avis ONG (avui més ONG que mai). S’ha d’aprofitar l’oportunitat perquè mai se sap quan podràs tornar a tenir-la.

Advertisements