Etiquetes

, , ,

Sóc donant de llet materna. No és la gran cosa tampoc, només segueixo amb la meva rutina, aprofitant que he estat traient llet durant més d’un mes per a mantenir la lactància exclusiva del G. Ara que ell ja menja altres coses, la llet que m’extrec permet que nens que ho necessiten puguin gaudir de la millor alimentació possible. I des d’aquí us animo a fer-ho, per poc que doneu estareu fent molt de bé a alguna família que ho està passant malament. Per mi és suficient posar-me a la pell dels pares que poden aprofitar la meva llet. Saber que hi ha algú a qui no coneixes que es preocupa per tu i la teva situació ha de reconfortar molt. I per mi no suposa un gran esforç.

Però el que us vull explicar avui va més enllà del fet de ser donant de llet. Només he aprofitat per a animar-vos a fer-ho.

El dilluns vaig estar al Banc de Sang i Teixits de l’Hospital Clínic, ja que estava allà a la vora perquè havia anat al metge per a control de la cama. M’havia de tornar a fer una analítica per a actualitzar la meva fitxa (que estava oberta des que vaig ser donant amb el P) i vaig ser testimoni d’una escena que em va entendrir, emocionar i fer reaccionar a parts iguals.

Mentre em feien l’analítica una de les infermeres del banc m’explicava, a petició meva, totes les característiques del fet de donar sang. A mi això de clavar-me una agulla no m’ha agradat mai. Amb els anys ho he anat superant, però encara em marejo lleugerament quan m’han de punxar. Ella, provant de convèncer-me suposo, m’explicava que donar sang no hauria de marejar ni més ni menys que una analítica, que tot està al cap, que la punxada és la mateixa per a les dues coses i que la quantitat de sang que treuen en cada donació (450 ml) està pensada per a que no li passi res a un persona tipus, dona de 50 quilos. Sempre havia pensat que mai podria ser donant de sang degut a la meva aprensió i el que vaig veure a continuació em va deixar clara una cosa: si vull, puc. Al tema, que em despisto:

Quan m’aixeco de la camilla i em preparo per marxar entra un noi. S’estira i el punxen. Acte seguit entren els seus dos fills, una nena d’uns cinc o sis anys i un nen d’uns vuit o nou. Tots dos es queden enganxats als peus de son pare, fent-li preguntes, tot encuriosits pels aparells que veien i pel fluir de la sang quan omplia per primer cop el tub que sortia de son pare i anava a la bossa de la donació. La infermera els explica que dins la bossa hi ha anticoagulant i la màquina belluga la bossa per a barrejar-ho tot. Aleshores arriba la pregunta clau de la nena: “Papa, i ho hem de fer tots, això?”. El pare li explica que ho fa qui vol i sense cap obligació. Ella es sorprèn, ho veig a la seva cara: “Aleshores, papa, per què ho fas?”. La resposta del pare em deixa glaçada i em posa la pell de gallina: “Filla, que no m’obliguin i no em paguin, no vol dir que jo no em senti amb l’obligació de fer-ho. Aquesta sang que estàs veient algun dia pot salvar una vida. Mai em perdonaria no haver-ho fet”. Simple, sincer, honest. He mirat els nens i m’ha semblat veure adoració. El nen ha reaccionat de seguida: “Papa, jo també vull donar sang”. A la nena li han hagut de preguntar: “Voldràs fer-ho tu també quan siguis prou gran?”. La seva resposta és més que clarificadora: “Sí, jo igual que el papa”.

Jo m’estic plantejant fer-me donant de sang gràcies a aquesta escena. Encara he de pensar-m’ho bé perquè no es tracta de donar-ne un sol cop. Vull fer-ho ben convençuda i compromesa, el dia que ho faci. Però això és el de menys.

L’important de debò és l’exemple que donem als nostres fills en tot allò que fem a la vida, pel bo i pel dolent. I jo crec que el fet de tenir fills m’ha convertit en millor persona. Així és com hauria de funcionar el món.

Anuncis