Etiquetes

, , ,

Avui he passat molt mal dia. Tinc als dos nens malalts i he anat de bòlit des que m’he despertat, a les 7, fins ara fa cinc minuts. Ja sóc al llit, el G m’ha reclamat i ara està dormit mentre mantè segrestat el meu mogró dret… Però no és això el que us vull explicar avui.

Aquest migdia, mentre estava estirada al meu antic llit abraçant amb força al P, que bullia com si fos una esterilla elèctrica, he pensat com ha canviat la relació que tinc amb ell des de que va nèixer. Parlo del que ell espera de mi, en realitat. Ha canviat molt en el temps…

I allà estirada he desenvolupat una teoria. La feina a desenvolupat pels pares es pot reduir a tres conceptes: tenir cura d’ells, educar-los i estimar-los.

Quan un nadó neix, tot el teu temps el dediques a tenir-ne cura: alimentar-lo, netejar-lo, dormir-lo,… assegurar el seu benestar en general. A un nadó d’un mes no l’eduques, no en el sentit bàsic de la paraula. O no hauries de fer-ho, vaja… Conforme creix, el temps que cal dedicar a tenir-ne cura disminueix mentre augmenta la necessitat de dedicar temps a la seva educació. De fet, la part més important de la feina és ensenyar-los a tenir cura d’ells mateixos, en el sentit més ampli. La nostra obligació com a pares implica educar-los per tal que conforme creixen siguin capaços de controlar la seva propia vida i fer-ho correctament.

Avui he pensat en això perquè el P ha estat sempre un nen molt autònom. Ja de ben petit semblava que no em necessitava. Quan va començar a moure’s per sí mateix va deixar de requerir la meva atenció constant. Més d’un cop havia arribat a dir “si no fos pels pits ni em trobaria a faltar”. Hi ha qui diu que això passa quan el nen sap que si et necessita et té allà. Potser sí. Avui he sentit que tornava a necessitar-me molt, però he pensat que en realitat no em necessitava tant per a que en tingués cura com per a que simplement l’estimés. l així arribem q la tercera de les feines dels pares. El tercer dels conceptes que he citat i, de tots, el més important. I és que per més que passin els anys la necessitat d’amor dels fills no disminueix. Quan neixen necessiten que els estimis molt però quan tenen quinze anys i les hormones revolucionades ho necessiten igual o més, i és des d’aquest amor incondicional que sentim com a pares que cal realitzar la feina educadora. Respectant sempre els fills per l’amor que els hem de tenir. Arriba un punt en que ja no caldrà que en tinguis cura, seran adults i faran la seva vida, però seguiran necessitant que els estimis… Que estiguis sempre allà.

Una entrada sense gaire ordre i potser sense gaire sentit… Però aquestes coses penso mentre el meu fill dorm enfebrat perdut al meu costat.