Etiquetes

, , , , , , , ,

El Pare Noel m’ha portat un dels llibres que li havia demanat: “¿Dónde está mi tribu?” de la Carolina del Olmo. Tot just l’he començat així que no puc parlar amb propietat d’ell, però el prefaci promet i m’ha inspirat per escriure aquesta entrada. I us transcric aquí un fragment per a introduir el tema del que us vull parlar:

“Mi hijo Guillermo nació en mayo de 2009. Un niño querido y esperado. Mi situación personal y familiar era, a mis ojos, inmejorable. El embarazo fue muy bueno y el niño nació sano, fuerte, guapo. El padre, César, estuvo a mi lado en todo momento, volcado en todo lo que pudiera hacerme falta. No sufrí ningún atisbo de mi temida depresión posparto – más bien sufrí un ataque de euforia – y hasta la lactancia comenzó suavemente y sin problemas. Vamos, que salió todo a pedir de boca. Las noches me resultaban duras, eso sí. El niño quería mamar cada dos por tres, y yo me levantaba a darle el pecho en un sillón. Temía dormirme y que se me cayera al suelo. Y muchas noches me desesperaba porque no sabía cómo calmar su llanto. Recuerdo especialmente una noche en la que lloraba sin parar. Yo intentaba que se enganchara al pecho, pero él lloraba cada vez más rabioso. (…) Temí perder la paciencia y poder llegar a hacerle algo malo. En aquellas noches me forjé la idea de que yo era una madre débil, incapaz de soportar con estoicismo la falta de sueño y que llevaba muy mal la sensación de soledad que me producía pasar las noches en vela con él.”

El llibre vol fer una anàlisi del per què de la proliferació, durant aquests darrers cent anys, dels llibres sobre maternitat. Ja us diré si m’equivoco però jo sé la resposta. La maternitat ha deixat de considerar-se un fet social. Avui en dia es viu en silenci i soledat. Existeix una dita que suposo que ha inspirat el títol del llibre: “cal una manada per a criar un fill”. I és ben cert, però no en el sentit d’ajuda als pares sinó en el suport emocional i de referència que tota societat necessita. L’home va començar a viure en comunitat perquè d’aquí en treia un benefici. En els darrers anys la societat està canviant per a convertir-se en un conjunt d’individualitats. I aquest fet esdevé realment problemàtic quan es tracta de criar els fills. Les mares ens trobem perdudes, sense més consell o ajuda de les nostres pròpies mares que, en molts casos, no van seguir els consells de les seves pròpies mares sinó dels sanitaris que en aquella època s’havien guanyat un excessiu respecte. I d’aquest manera, tota la saviesa popular acumulada durant anys d’humanitat va desaparèixer.

Amb una generació completa criada bàsicament amb biberó es van perdre totes les referències del que un nadó se suposa que ha de fer: despertar-se tres o quatre (o cinc o sis) cops cada nit, demanar pit cada hora i mitja si cal (perquè té set, per exemple), despertar-se amb el soroll d’una mosca o amb el simple fet de mirar-los fixament… I nosaltres no podem rebre consells de les nostres mares perquè, en la majoria de casos, reps respostes de l’estil “no pot tenir gana un altre cop”, “un altre cop al pit?”, “això us passa perquè dorm amb vosaltres al llit”, i així un llarg etcètera.

Fa cent anys la maternitat estava molt més connectada a la pròpia natura humana i avui en dia molta gent intenta tornar a estils tradicionals de criança i es troba amb mil i un dubtes i entrebancs i ningú a qui demanar consell, ajuda, guia,… per això el tema de la maternitat omple estants i estants a les llibreries. I per això han sorgit els grups de criança, fòrums de mares, la figura de l’assessora de lactància i centenars de figures similars.

I aquí és on apareixen els meus grups de mares. Jo he estat, de sempre, una persona molt digital. Ja abans de plantejar-me la maternitat tenia un nombrós clan virtual a través dels jocs online. Quan amb el Papa vam decidir casar-nos vaig conèixer el GuiaNupcial i d’aquí vaig passar al SócPetit, mesos abans de començar amb la recerca del primer embaràs. I tinc molts amics virtuals però les mares dels meus dos grups de mares són molt més que això.

Les meves mamis 2.0 (maig del 2012) i 3.0 (abril del 2014) són una part fonamental de la meva vida. Elles són la meva tribu, el més vàlid referent quan es tracta de tot el que envolta els meus fills. Quan tinc dubtes, pors,… elles sempre estan allà per esvair-les. Des del més bàsic fins el més fonamental.
Que estàs a la botiga i no estàs segura de quina talla de pantalons comprar pel teu fill de 2 anys, que de sobte no recordes la dosi d’apiretal pel teu nadó de 6 quilos, que el teu nen comença a fer servir l’orinal, que necessites algú remei per a calmar la tos del nen,… sempre tens algú a l’altra banda per preguntar i compartir-ho tot.
Que estàs donant el pit a mitja nit, la casa en silenci, el nadó al pit i tu desesperada perquè et fa mal l’esquena i no hi ha manera de treure-li el pit de la boca sense que es desperti… escrius al grup i sempre hi ha algú a l’altra banda per a fer-te companyia i compartir els mals moments.
Que un dia tremolen tots els teus principis i et donen ganes de marxar corrent de casa sense mirar enrere, escrius al grup i sempre hi ha algú connectat per a enviar-te una abraçada a distància, quatre paraules de suport i, el més important, fer-te saber que no estàs sola en això de la maternitat.

I el mateix amb els bons moments, perquè a la majoria de gent del teu entorn (per més família que sigui) no li importa ni li emociona que el teu nadó hagi dit “mama” per primer cop o hagi fet la seva primera caca a l’orinal o t’hagi dit “t’estimo” o et canti la seva primera nadala… però a les mares sempre els importa i sempre estan allà per a augmentar la teva felicitat.

Un dia, al grup de mares 3.0 una de les mamis va descriure a la perfecció això de la maternitat: les mares ens trobem en una habitació fosca, soles amb el nostre nadó. A través d’un foradet podem veure el que passa fora, la vida que continua fora del nostre món. Fora tot és llum i multitud. Dins estem soles, a les fosques. Gràcies als meus grups, a la meva habitació hi ha llum i mai estic sola. Per mi són tan importants que no em puc imaginar la meva vida sense elles.

A més a més, crec que no es tracta d’un benefici a nivell individual. Aquests grups de mares haurien de convertir-se en un pilar de la nostra futura societat. Aquests grups substitueixen l’antiga plaça del poble, on les mares compartien les seves experiències i on la resta del poble podien veure mares alletant i criant els seus fills, creant la base
per a la següent generació de mares que aprenen de l’exemple de les predecessores. En els dos grups dels que formo part no només hem aconseguit uns percentatges increïbles de lactàncies exitoses (del 100%) sinó lactàncies prolongades multitudinàries, per posar només un exemple clarament quantitatiu.

Us estimo a totes i cadascuna de vosaltres. Perquè totes som diferents però alhora som iguals perquè compartim un fet comú: estimem als nostres fills i fem el que creiem que és millor per ells. I al grup mai ens sentim jutjades sinó recolzades. I per mi això és una vida sencera.

Anuncis