Etiquetes

, , , , , , , , ,

No tinc excuses. Podria dir que no tinc temps, que vaig cansada… que vaig moooolt cansada. Tot seria cert, no us estaria mentint. Però ja fa dues setmanes que no publico res al bloc i em sento malament. No perquè em senti en l’obligació de fer-ho. Em sento malament perquè ho trobo a faltar i perquè necessito fer-ho. Necessito aquests moments de tranquil•litat davant l’ordinador, jo amb els meus pensaments. Jo, buscant informació per afegir documentació fiable i veraç a les meves entrades. I és que sempre procuro que el que escric tingui alguna utilitat però ara m’adono que no sempre ho podré fer. I de fet m’adono també de que no sempre s’ha de fer. Així que he pensat que de tant en tant puc parlar de mi.

De mi… d’aquesta persona que ja no és la que era (i gràcies a déu), que té la sensació d’anar corrent tot el dia, que quan arriba a casa té el temps cronometrat per començar/acabar el sopar, parar taula, sopar a corre-cuita, adormir al G,… per a què el P pugui marxar a dormir a una hora raonable (que innocent, em foto tota la pressió a sobre i la realitat és que el P no anirà a dormir fins l’hora que li roti). I quan el P finalment s’adorm (que com a molt d’hora és a les 10) ja no sóc persona. Sóc una pell que recobreix un cos sense esma. Una dona incompleta que només necessita dormir però que de sobte s’adona que comença el seu dia, seu de debò, el del meu Jo-persona. Quan acaba el dia del meu Jo-mare, Jo-enginyera, Jo-cuinera, Jo-organitzadora comença el dia del Jo-persona. Però aleshores ni les ganes ni el cos m’acompanyen. Només puc morir al sofà o al llit, amb el mòbil a la mà, i posar-me al dia del que han fet i deixat de fer les meves mamis 2.0 i 3.0 i els meus nebodets virtuals. Llegir algun bloc d’interès o publicar una entrada al bloc o escriure’n un trocet. Revisar la meva agenda. Posar el despertador i dormir. O mirar de dormir. O estar estirada amb els ulls tancats, no siguem tant exigents.

Ahir amb el Papa vam voler veure un trosset de la peli que tenim a mitges. Era un dia especial. Ahir va fer 46 anys que el Papa arribava al món. I el P es va dormir abans de les 10… s’havia de celebrar. Ja és el tercer dia de sessió de cine amb la segona part del Hobbit. Vam començar l’any passat. Espero que l’acabem aquest any. I mentre llegeixo uns subtítols diminuts en anglès, dels quals la meitat desapareixen tan ràpid que no puc ni llegir i l’altre meitat entenc a mitges, m’adono que tinc la sensació d’estar perdent el temps. Ni estic fent res útil per la casa o els nens, ni estic fent res útil pel meu Jo-persona (a banda d’aprendre alguna paraula en anglès d’ús quotidià més que qüestionable, com ara “dwarf”, “goblin”, “evisceration” o “ridle”). I no obstant això, he d’aprendre a gaudir com feia abans d’aquestes estones de “no-fer-res”. Abans n’era experta. No-fer-res era un dels meus hobbies preferits. Suposo que en uns anys tornarà a ser-ho. I abans, no-fer-res podia significar estar tirada al sofà amb el mòbil o l’ipad a la mà. Ara, aquests moments d’intercomunicació amb el món els valoro com mai, menjar per l’ànima. Això sí que és fer coses… com canvia la percepció de les coses conforme canvia la teva vida, oi?

Però no vull que se’m mal interpreti. Sóc feliç. De fet podria dir que sóc molt feliç. Però vaig molt cansada. Ara la meva vida està plena. Plena de feina. Plena de joguines. Plena de brutícia. Plena de roba bruta. Plena de baralles. I també plena d’alegries. De vida plena. De riures. De moments únics i inoblidables. D’estones de pessigolles. De petons i abraçades. De mirades d’orgull. De T’estimo’s.

I és genial.

I malgrat tot, de tant en tant, es troben a faltar els moments buits, avorrits però necessaris per a trobar-se a una mateixa.

Advertisements