Etiquetes

, , , , , ,

M’he de desdir. Tot en aquesta vida acaba arribant.

Fa unes setmanes, abans d’haver d’abandonar aquest bloc a la seva sort per la falta absoluta de temps i vida, us explicava aquí que el P no havia tingut més de dues rebequeries en la seva curta vida. I, com tot… maleit el moment en què ho vaig escriure. El P sempre ha estat un nen amb molt de geni però, d’una manera o una altra, sempre aconseguíem reconduir la situació per tal de no arribar a mals majors, però en les últimes setmanes la situació a casa ha canviat una mica, el G ha començat a caminar i ara sopem tots junts (abans el G anava a dormir quan nosaltres ens entaulàvem) així que el germanet comença a ocupar molt més espai. Suposo que tot plegat, li està costant una micona… i aquí estem per ajudar-lo en aquesta nova fase.

Mentre llegeixo i llegeixo sobre el tema per mirar de trobar una mica de llum (ara mateix estic llegint un llibre magnífic sobre Disciplina Positiva que em va recomanar la Judit Teixidor), la meva guia espiritual, anem sortint-nos com podem, i avui m’he animat a escriure el que va passar ahir a la nit, perquè pensant m’adono que tot té un motiu, res és fortuït pel que fa a les reaccions dels nens.

Comença a ser costum que el P no sopi pràcticament res. Sigui el que sigui que li presentis a taula sempre diu que no vol, que no li agrada, que no té gana o que vol veure dibuixos. Això ja fa temps que ho tenim superat, sobretot perquè ni el Papa ni jo ens amoïnem el més mínim si no sopa (ja menja la resta del dia, si d’una cosa no pateixen els nens de les famílies sense problemas econòmics és d’inanició). Davant la nostra actitud sempre acaba menjant alguna cosa. Com que ja sap que ha d’estar a taula encara que no vulgui menjar (si vol aixecar-se de taula és per anar directe al llit) es queda a taula i juga amb tot el que se li acudeix, tirant menjar a terra, mullant-se per fer riure son germà, esbroncant el G per tirar menjar a terra,… té dos anys, no passa res. Per pur avorriment o imitació (o el que sigui) sempre acaba menjant, poc o molt. Ahir podríem dir que va menjar una sisena part del plat de macarrons i tres o quatre maduixes. Després del bany, com sempre, una estoneta de sofà amb el papa veient la Peppa Pig mentre jo recollia la cuina. Però ahir va canviar alguna cosa. De sobte el G, que mai es desperta fins ben bé mitjanit, es va despertar plorant (coses dels mocs). El Papa va anar amb ell i el P es va quedar sol al menjador. Quan vaig veure que la cuina ja estava sota control i ja em dirigia cap al menjador per a que no estigués sol, me’l trobo de camí cap a la cuina demanant dos trossos de fuet. Després de la frase “no vull” es la seva frase estrella: “vull dos trossos de fuet, si us plau (això, segons el dia)”. Jo l’agafo en braços i li faig un petó. El porto a la cuina i li ensenyo el seu plat ple de macarrons i el bol amb maduixes: “si tens gana, amor meu, aquí tens els macarrons i les maduixes que no t’has menjat”. La reacció, com podeu imaginar-vos, no triga gens en arribar. De fet, diria que no acabo ni la frase. “VULL DOS TROSSOS DE FUET!!!”. El món s’atura. De cop, la única cosa important és el Fuet. Donant cops de peu com un boig me l’enduc al lavabo: “Amor meu, anem a fer pipí i rentar les dents i a dormir”. “VULL DOS TROSSOS DE FUET!!!”. L’assec al wc “Un pipirruqui, carinyo”. “VULL DOS TROSSOS DE FUET!!!”. Es treu els pantalons a cops de peu. Intento ficar-li però és impossible (és increïble la força que tenen aquests éssers tan petitons). Intento posar-lo de peu sobre el tamboret per rentar dents però és impossible, cos mort que només vol tirar-se a terra. “VULL DOS TROSSOS DE FUET!!!”. L’agafo en braços un altre cop i el porto a l’habitació, mentre intento tapar-li mínimament la boca per a que no desperti el G que sembla que torna a dormir en braços del Papa. L’estiro al llit i la frase canvia “NO VULL DORMIR!!!!”, mentre segueix repartint puntades a tot el que pilla. Intento estirar-me amb ell i deixa anar un “NO EM TOQUIS!!!”. “Vols que marxi?”. “NO!”. Entra el Papa i s’estira amb ell. “NO PAPA! TU NO! VULL LA MAMA!”. M’estiro amb ell mentre segueix plorant desconsolat. Intento abraçar-lo però encara no és el moment. Segueix cridant mentre alterna les dues frases de la nit Vull-dos-trossos-de-fuet i No-vull-dormir. Apago el llum i seguim així uns dos minuts i poc a poc els crits baixen en volum i freqüència. Quan veig que comença a calmar-se li acaricio la mà. Començo a rascar-li la panxa mentre segueix donant puntades. Fins que de sobte, silenci absolut. Contraataco: “Llegim un conte?”. “Sí, mama! El del monstre de colors”, en un to de veu que em fa sospitar si realment tot el que ha passat abans ha estat només un somni. Encenc la llum petita i li explico aquest magnífic conte. Quan arribem a la pàgina de la Ràbia li dic “mira, el monstre ara és vermell. Està enfadat com tu fa un moment, oi?” (movent-me en terreny movedís… estic fent bé?). La seva resposta “Sí, mama, volia fuet, estava molt enfadat”. “I encara estàs enfadat?”. “No, mama, ara ja no”.

Després de dues lectures completes del llibre (sempre demana un bis) tanco la llum i en dos minuts està roncant.

Ben mirat, crec que és un dels dies que més ràpid ha anat el procés d’anar a dormir. Espero que la paciència es pugui comprar en alguna botiga, física o online… o que se’n creï per reproducció instantània. És ben bé que aquest amor que sentim pels fills fa que suportem situacions que no toleraríem de cap altra persona.

I vosaltres, com gestioneu les rebequeries? Jo sóc novata, per sort el P no ens ha posat gaire a prova fins ara i gestionar una situació d’aquestes dins de casa és sempre força senzill. Què feu quan això us passa al carrer, al súper o casa d’algú altre? Per què no compartiu les vostres experiències amb mi?

Advertisements