Etiquetes

, , , , ,

Semblen nuvatus, kullons!. Això haurà pensat el G aquesta nit…

I no li falta raó. A favor nostre he de dir que les 2 de la matinada no és el moment més lúcid del dia pels pares de les criatures (d’acord, no tenim gaire moments lúcids últimament, però les 2 de la matinada no és un d’ells).

El G està malalt. Ni la pediatra sap què té, segurament és del coll, així que menys nosaltres. Algun virus, segur… La qüestió és que té febre, ploriqueja molt, dorm encara més i no menja. I vol molta teta.

Aquesta nit, en el tercer despertar nocturn, a allò de les 2 del matí, me’l poso al pit, com faig sempre. El pobre comença a menjar però amb el nas tan tapat poca cosa endrapa. Li donem Apiretal, sembla que torna a tenir una mica de febre. Se’l pren i segueix amb la lleteta. Com passa sovint, comença a ploriquejar i demana l’altre pit. Me’l canvio i segueix bevent. Al cap d’una estona comença amb el seu joc de mossegada per aquí, mossegada per allà. Com que encara no he arribat al punt de tolerància al dolor dels fakirs me’l trec del pit.

Això sembla que no li ha agradat. El ploriqueig es converteix en un plor més consistent. L’agafo en braços i començo a passejar per l’habitació. Buaaaaaah diu ell. Li canto tot el que se m’acut a aquestes hores. “Buaaaaaah” segueix. El Papa em fa el relleu: BUAAAAAAAAAAAAH!!!. Sembla que vol la mama. Me’l torna. El plor baixa en intensitat. Sí, sembla que està millor amb mi. Buaaaaaaaaaah!. Tanquem la porta, que no es desperti el P perquè aleshores som parella morta i podem muntar la festa major al menjador, convidar als gegants del pi i tot el bestiari de la ciutat…

No sé pas què té… Li ofereixo el pit un altre cop però sembla que no el vol… i seguim amb el concert nocturn i la desesperació.

És en moments com aquest en els que et preguntes qui et va manar a tu tenir fills, i en aquests pensaments estàs quan de sobte, després de més de mitja hora desperts i encara representant la mateixa escena de l’obra, passa alguna cosa. No sé si és un raig diví que m’il•lumina el cervell per un moment o que ja estic prou desperta per a que el meu cap pensi que són les 2 de la tarda enlloc de les 2 de la matinada, però de sobte el seu plor em recorda a alguna cosa familiar: Abuaaaaaah!”. Està dient això realment? No, què va! Abuaaaaaaaah. Tan se val, provarem.

Papi, ves a buscar aigua, si us plau. Per tu o per ell?.Per ell.
El papa marxa. Ara ve el papa amb aigüeta.

Sospitosament el nen es calla. No pot ser veritat. Arriba amb el got, me l’assec sobre la cama. Està totalment callat i tranquil. Li acosto el got a la boca, en foscor total. Sentim el màgic so del nen empassant aigua com si no hi hagués un demà. Buida el got. L’agafo en braços, es col•loca i s’adorm. A aquestes hores he perdut totalment la noció del temps però dubto que hagi trigat 10 segons. El Papa que encara té el got a la mà i està dempeus al meu costat comença a riure. Mitja hora plorant i només volia aigua!!!! Buaaajajajajajaja. Encara no diu “mama” i ja diu aigua!!! Buaaajajajajajajajaja. Em contagia el riure. On abans només hi havia un bebè plorant a llàgrima viva ara hi ha un parell de pares totalment trencats del riure… Pobre descendència, els nostres fills són uns autèntics supervivents… quin parell d’inútils!!!! Buajajajajajajajajajaja

Al cap d’un minut el deixo al seu bressol, s’espatarra i segueix dormint.

Truqueu a serveis socials, si us plau.

Advertisements