Etiquetes

, , , , , , , ,

Fa una pila de dies que no escric res que no sigui la llista de la compra o la inacabada/inacabable llista de Must-do’s. La vida va massa de pressa i jo vaig molt cansada.

Tenia la intenció de parlar de conciliació però és un concepte tan sobat, darrerament… s’ha escrit ja molt sobre les lamentables polítiques de conciliació laboral en aquest país. Així que no, em nego a remenar més el tema. Avui us vull explicar com miro d’enfocar la nostra rutina. Perquè m’he fet meva la màxima “és més important la qualitat que la quantitat de temps que passes amb els teus fills”, mal que em pesi i mal que em sembli una mentida repugnant. I per si a alguna persona de les que em llegeix puc servir d’inspiració.

No, jo no puc tirar-me al terra a jugar amb els meus fills durant el nostre dia a dia. No puc passar hores llegint contes (després d’un parell hem de tancar els llums) o fent manualitats (he d’admetre que això ja no em fa tanta pena). Arribo a buscar els nens tocades les 7, així que l’estona que passo amb els meus fills cada dia es redueix a dos moments “clau”: la rutina de llevar-nos i marxar a l’escola i la rutina d’arribar a casa, sopar, banyar-nos i anar al llit. I m’he proposat que aquestes estones siguin el més agradables, felices i tranquil·les possible. I és que, com molts dels que em llegiu sabeu, són els dos moments del dia que els pares vivim amb més estrès, per les presses i el neguit d’anar “a l’hora” i no fer tard a la feina (al matí) i pel cansament/son acumulat de tots plegats (al vespre). I em nego a convertir el poc temps que passo amb ells en moments de crits, nervis i baralles. No penso passar les úniques tres hores que “visc” al dia transmeten presses als meus fills. Vull que la poqueta estona que passem junts sigui una font d’aprenentatges i vivències en família que puguin recordar tota la vida, perquè quan els nens creixen el que recorden són els moments viscuts amb els pares.

Fa un temps vaig veure que el tema m’estava creant molta ansietat. La rutina se m’estava menjant viva i no aconseguia sentir-me satisfeta amb el nostre dia a dia. Els crits havien arribat a casa nostra, si bé és cert que tímidament. I vaig frenar i vaig pensar i vaig decidir que havíem de canviar la forma de fer perquè no volia que els crits es quedessin a viure entre aquelles quatre parets. El destí va fer que just en aquell moment estigués entrant de ple dins el món de la Disciplina Positiva, gràcies a la Judit Teixidor, mami abrilera 3.0 i psicòloga. Arribava el problema i de sobte tenia la solució a les meves mans, un llibre que ella m’havia recomanat. Aprofitant l’oportunitat, dia a dia vaig començar a posar en pràctica algunes de les eines que anava descobrint al llibre i als links que ella mateixa penja a les xarxes socials i al seu bloc, i trobo que a casa respirem tots molt millor.

Les claus del que vivim a casa cada dia són: normes clares (adaptades a l’edat del P, evidentment) i rutines establertes molt ordenades on els nens es sentin part del que passa. Aquesta és la base. Que sentin que dirigeixen la seva pròpia vida, que nosaltres no els imposem res sinó que tots plegats necessitem que tot es faci de determinada manera per al bon funcionament de la família i per a que tot rutlli. Per a completar la fórmula cal afegir: flexibilitat amb els horaris (dins l’ordre), riures, somriures, descontrol i molt d’amor i paciència.

A casa fa molts dies que un cop arribem a casa no mirem el rellotge (excepte si hi ha partit de la Champions o Lliga, que el papa sí que s’estressa una mica). Al matí és una mica més difícil però tenim la sort que els nostres fills es lleven de molt bon humor i plens d’energia. D’aquesta manera gaudim del temps que passem plegats al voltant de la taula, al lavabo, a la banyera, al canviador o estirats al llit. Si avui no estan dormits a les 21 i a les 22:30, respectivament, ja ho estaran demà. Si avui arribo deu minuts més tard a la feina ja arribaré puntual el divendres. Cada dia és únic i s’ha d’aprofitar perquè no tornarà.

Per sort el G és un nen de llibre. Al vespre, sobretot d’ençà que va a l’escola, cau mort abans de les 9, i sincerament… li ho agraeixo. Passo una estoneta divertida i tendra amb ell al llit fins que s’adorm, i la gaudim tots dos. Però el P… ay, el P! El P és diferent. Quan el G s’adorm és el seu moment. El P ho sap i aprofita aquesta estona per gaudir dels papis amb totes les seves energies. I saltem al sofà i mirem la tele i quan arriba el moment d’anar al llit (sobre les 21:30) i ja hem acabat amb totes les rutines només queda esperar que tanqui els ulls… i llegim contes i imaginem coses i saludem als dracs que volen per casa i ens visiten centenars de monstres i fem fora a les bruixes i llops que s’amaguen a l’armari i caiem a llacs plens de crancs que ens mosseguen els genolls… Ell s’adorm molt tard. És estrany el dia que s’adorm abans de les 22:30 i la major part dels dies em quedo dormida amb ell.. Abans m’agobiava mentre esperava que el P s’adormís. Només pensava en les meves necessitats (bàsicament, que s’adormís solet i marxar de la seva habitació per acabar amb la llista de feines acumulades). He canviat el xip, aprofitaré l’estona que passo amb ell i l’aprofitaré mirant d’omplir-la de coses que valen la pena. No parlo d’activitats súper imaginatives ni jocs fabulosos, parlo de paraules tendres, xiuxiuejos a cau d’orella, petons i abraçades mentre deixem que Morfeu faci la seva feina. “Mama, no te’n vagis” és la seva frase quan nota que em bellugo i intento “fugir” del seu llit per acabar amb la meva jornada. Passo tan poqueta estona amb els meus fills que no puc evitar sentir una punxada al cor quan em diu això. Perquè per mi és una metàfora del nostre dia a dia: “Mama, no vagis a treballar, no em deixis a l’escola”. L’altre dia em diu: “Mama, un dia no aniré a l’escola i anirem al zoo tu i jo” perquè fa dos mesos el Papa va agafar un divendres de vacances per dur-lo i ara voldrà que ho faci jo. Tan de bo poguéssim tancar els ulls i fer els nostres somnis realitat amb tanta facilitat com els imaginem.

Ja us explicaré d’aquí uns mesos com evoluciona el nostre dia a dia. De moment ens en sortim prou bé però necessito molta energia per aconseguir que tot surti bé cada dia. A vegades em sento com en una obra de teatre. Cada dia el guió és el mateix però cada dia la qualitat de la representació depèn de l’estat d’ànim de tots els actors.

Quan els nens dormen, això sí, jo estic literalment esgotada (sobretot els dies que caic dormida al llit del P i toca tornar a arrencar el motor) i encara em falta molta feina, recollir la cuina, fer el sopar de l’endemà, dutxar-me… però crec que val la pena l’esforç. Les estones que passo amb el P al seu llit són la millor benzina possible. Qui m’ho havia de dir fa dos mesos.

No penso deixar que la rutina se’ns mengi i em faci estar de mal humor. Fa temps vaig llegir que les rutines ajuden als nens a ser feliços. He aconseguit que viure en una eterna rutina em faci feliç a mi també.

Com feu front vosaltres al vostre dia a dia? Posant en una balança el que succeeix cada dia a casa vostra pesen més les coses bones o les dolentes? Què feu per a que la situació no us enfonsi?

PS: Rellegint l’entrada abans de publicar-la hem veig en la necessitat d’aclarir una cosa: no em considero la mare perfecta, ni una supermare, ni res per l’estil. I no tinc cap ganes de ser-ho. La meva obsessió per llegir i empapar-me al màxim d’informació sobre el que considero que és important per mi, segurament no és més que el reflex de les meves pròpies inseguretats, fruit de la meva necessitat de controlar-ho tot, el meu perfeccionisme (que porto temps pensant que és més un defecte greu que una virtut) i la certesa que tinc de que sóc incapaç d’assumir la responsabilitat de l’educació dels meus fills sense ajuda externa i només amb el meu instint i el meu sentit comú… aquesta entrada m’ha sortit del fons, avui, i us ho he volgut explicar perquè he trobat una forma de ser feliç amb molt poqueta cosa i he pensat que aquells que es puguin sentir avui com em sentia jo mesos enrere, totalment absorbida per la rutina d’una casa amb fills, poden trobar alguna cosa que els ajudi.

Advertisements