Etiquetes

, , , , , , ,

Donar el pit és dur, sobretot al principi. I ho escric així, generalitzant, que ja sé que no està bé. Una lactància exitosa exigeix que la dona posi el nounat i les seves necessitats per davant de les seves pròpies. Aquesta és la realitat de la lactància a demanda, que és la única lactància materna que existeix. Perquè sí, la lactància a demanda significa això: quan el nen vol, el nen al pit. I no només per gana. El nadó pot voler pit per a relaxar-se, per adormir-se, perquè té set, per a calmar-se, per a ubicar-se a aquest món que l’acull sorollós i amb presses i per al que no està preparat. I a ell no li expliquis que tu tens son o gana o necessitat d’anar a fer un pipi. El nounat ens necessita i aquesta dependència total i absoluta pot arribar a desbordar. Dependrà del nadó, evidentment, perquè hi ha nadons que mengen i dormen, i de la mare i la seva capacitat de tolerar el plor del seu fill, i de l’ajuda que tinguis,… però es pot dir que la majoria de dones tenen, en un moment o altre o en tot moment, la sensació de tenir el nen enganxat al pit tot el sant dia. Ens ha passat a moltes. I quan parlo en plural ho faig des del coneixement que em donen les meves mamis 2.0 i 3.0. Gràcies a elles no conec només les meves dues lactàncies sinó aproximadament unes 50, totes elles amb final feliç.

Però anem a pams.

En els inicis de la lactància tot s’ajunta. El post-part pot ser més o menys difícil però la mare sent que una part del seu cos ja no és seu. El cos està tornant a lloc, la matriu sagna per acomiadar el que ha estat la llar del teu fill durant nou mesos però sobretot el cervell necessita un temps d’adaptació perquè en el món actual els ritmes d’un nadó semblen contra-natura. Estem tan acostumades a anar corrent tot el dia que el simple fet d’estar-nos tirades al sofà amb el nen al pit i “sense fer res” ens fa sentir empresonades. Perquè és així, quan diem que la lactància és esgotadora ho és en uns termes que la gent que no ho ha viscut no pot entendre. Esgota mentalment, a més d’esgotar físicament. I segurament en major mesura. La lactància és esclava perquè et sents mancada de la llibertat a la que estem acostumades. No poder fer el que volem en tot moment és una cosa per a la que les mares del segle XXI no hem estat programades.

Quan esperes un fill estàs disposada a posar totes les teves forces i energies en garantir el seu benestar. Es pressuposa una intenció de posar el nadó per davant teu, donada la seva situació vulnerable: neix totalment indefens i ens necessita per viure en el sentit més literal. Però el que la majoria no sabem és que aquestes cures han d’ésser satisfetes d’immediat i, no només això, durant les 24 hores del dia i sense descans. L’ideal del nen dormint al bressol mentre la mare passa les hores contemplant-lo o mirant la tele o llegint un llibre són imatges extretes d’un imaginari popular lamentablement massa estès. I sí que hi haurà mares que poden gaudir d’escenes com aquestes a diari, i espero que siguin conscients de fins a quin punt són unes autèntiques privilegiades, però no és el més habitual. És molt més normal la visió d’una mare totalment desbordada, que arriba al migdia sense haver pogut ni tan sols rentar-se la cara, que no té temps de fer-se el dinar i només veu passar les hores mentre espera l’hora que vingui algú a fer-li el relleu per a poder-se dutxar. I siguem sinceres, això passa sobretot si tries donar al teu fill el millor que pots donar-li. Els nens de biberó juguen a una altra lliga (i torno a generalitzar) i la majoria de mares ho saben perquè el nostre entorn s’encarrega de recordar-t’ho a diari.

És habitual que la gent (des de la veïna del cinquè fins a la peixatera que de sobte es converteix en experta en lactància, tot i que ella no va tenir llet) et recordi que amb un biberó el nen i tu descansareu i tu tindràs llibertat per fer i desfer al teu gust, que si no dorms per les nits és perquè tu vols, que tu mateixa vas ser criada amb biberó i estàs ben sana… Totes aquestes opinions benintencionades venen a minar la ja de per si vulnerable mare lactant. I si sumem la soledat amb la que moltes dones viuen la maternitat en l’actual societat basada en l’individu, les desconegudes crisis de lactància que dificulten la comprensió de la pròpia relació amb el teu fill, el desconeixement d’alguns pediatres desactualitzats que pauten llet artificial davant la més petita dificultat,… tot es posa en contra quan la mare no té el suport necessari i enlloc d’ajuda incondicional es troba amb pals a les rodes i mirades acusadores. Tot això fa que, des de bon començament, la lactància materna estigui en perill. I moltes dones, que precisament en el post part no estan passant la seva millor època, simplement es rendeixen. N’hi haurà que no creuen que mereixi la pena tant d’esforç i d’altres que realment han de fer un esforç per al que no estan preparades. Jo no jutjo ningú. Cadascú sap els seus motius.

I així, quan ja has passat els primers mesos, has patit la part més difícil i desgastant de la lactància i arriba el paradís de la teta… la gent deixa de donar el pit. Jo no ho puc entendre. Un cop totalment establerta, una lactància materna es podria dir que és infalible. Costa més deixar-la que continuar endavant. Un cop arribats a aquest punt la lactància materna simplement s’ha de deixar fluir. No cal fer res especial per a que tot rutlli. Els nens acostumen a mamar en poc temps i en qualsevol circumstància i postura. Aleshores, què passa? Per què es perden tantes lactàncies pel camí? Perquè, desenganyem-nos, les mares que donem el pit més enllà dels primers mesos de vida del nen som les rares. I jo, casualment, estic rodejada de moltíssimes mares rares. Sembla que visc en una bombolla. Tant al grup de mares de maig 2012 com a les d’abril 2014 moltes mares (i no dic totes per un cas concret on la nena va decidir unilateralment passar del pit de sa mare) hem pogut gaudir de lactàncies prolongades sense cap tipus de problema… No serà que el simple fet de tenir aquesta xarxa de suport, compressió i ajuda mútua fa que les nostres lactàncies funcionin? Ens encomanarem les ganes de seguir endavant les unes a les altres? Jo crec que la majoria de lactàncies perdudes són a causa de la desinformació. És molt curiós que en el meu entorn la majoria de mares gaudeixin de lactàncies prolongades i les estadístiques indiquin que només un 20% dels nadons d’un any són alimentats amb lactància materna.

Quan alletes un nen que ja camina arribes a un nou punt. La famosa frase “Però encara pren pit? Tan gran?” no fa més que caure al sac de comentaris que totes les mares lactants arrosseguem darrera nostra. A aquestes alçades a la majoria ens la bufa el que la gent pensi.

La societat actual no està encara preparada per a que els nostres fills siguin alimentats amb la llet de la seva espècie. Si no, no m’ho explico.

PS: a tu, mare, que estàs de ple vivint en aquests primers mesos de lactància:

Realment sé que és esgotador. Quan estàs de ple en aquests primers mesos et sembla que la vida s’ha aturat, no tens temps de fer res i les hores s’ajunten les unes amb les altres… tot s’eternitza i no pots fer res més que alimentar al teu fill… però després, mires enrere i… què són 3 mesos de la teva vida enmig d’una vida de 80 o 90 anys? Disfruta del moment, busca les coses positives, pensa en ell i el que deu sentir aquí ben agafadet tan a gustet… I relaxa’t, tot pot esperar, la vida segueix allà fora però tu ara tens el més preciós i preuat de la teva vida entre les teves mans, mai tornarà a ser com és avui, mira’l, memoritza’n cada detall…

Anuncis