Etiquetes

, , , , , , , , ,

Sí, tal com sona: necessito dormir per les nits. Porto ja molt de temps (massa) sense dormir una nit sencera. Sé que això va implícit amb la maternitat, sé que em van avisar, sé que els nens tenen el seu ritme, sé que hi ha p/mares que es passen anys i anys sense dormir, sé que no em puc queixar perquè hi ha nens que dormen pitjor que els meus,… sé un munt de coses, però no vull perdre de vista el punt principal del tema: necessito dormir i és que sóc una persona dormilega per naturalesa.

Recordo quan era adolescent o estava a la uni que sortia de marxa i arribava a casa a les 6 del matí. Dormia fins les 3 de la tarda, i perquè la meva mare em despertava per dinar. Em llevava, dinava i me’n tornava al llit. I si em despertava a les 6 de la tarda no passava res. A les 12 tornava a estar aixafant l’orella. Sóc de les que dorm a qualsevol lloc, he dormit a un sofà a la disco sota el bafle, he dormit una becaina a casa d’una amiga mentre acabaven de sopar esperant el moment de marxar de copes, he dormit a l’oficina sobre la taula, he dormit i he dormit… i ara el G no em deixa.

I jo necessito dormir. 

També sóc una persona que he plorat de son. I no parlo de quan era bebè, no. He plorat de son amb 25 anys, tornant de sopar amb amics i esperant un taxi a una cantonada de Barcelona. He plorat de son amb 30 a un avió, amb jet-lag i sobre-excitada, però incapaç d’aclucar els ulls. He plorat de son amb 33 anys en les nits en vetlla amb el P en braços per tota la casa. He plorat de son aquest estiu, amb 36 anys, en les migdiades perdudes perquè el P i el G no es coordinen. El Papa em va posar el sobrenom de Marmotilla quan ens vàrem conèixer.

Jo he estat de dormir 12 hores de nit, llevar-me a les 11 i després de dinar fer una migdiada de 2 hores. Sí, jo era aquella dona que dormia tot el que volia i només estava de bon humor si em despertava per mi mateixa i no amb el despertador.

Jo necessito dormir.

La maternitat et canvia en molts sentits, i et fa descobrir coses de tu que desconeixies, i et converteix en una versió millorada de tu mateixa. Jo ho admeto: abans de néixer el P (ja amb insomni durant tot l’embaràs, des del minut zero, abans inclús de veure el Test d’Embaràs positiu) el que més por em feien eres les nits sense dormir. Ara veig que les nits sense dormir simplement m’haurien matat (si haguessin durat més de dos mesos) però el realment dur és sentir que fa 4 anys que no dorms una nit sencera quan ets una persona que necessita dormir.

I jo necessito dormir.

El son infantil… sí, he llegit molt sobre el tema. Les fases de son, els canvis de cicle, els microdespertars,… i com més conec i descobreixo el son infantil més conscient sóc que el meu son adult està totalment trasbalsat. Dubto que hagi pogut gaudir d’un cicle complet de son des que el G va néixer.

Necessito dormir.

Per què tot sovint ens imposem coses a nosaltres mateixes que ens sobrepassen? Per què les dones hem d’estar tot el puto dia sentint que fem més del que podem? Per què les dones tenim aquest maleit profund sentiment de culpabilitat quan decidim fer alguna cosa per estar bé nosaltres mateixes? Per què sembla que hagis de superar els teus límits personals per a ser millor mare/dona/esposa? No ho entenc. Sempre m’he considerat una dona forta, amb personalitat, que passa de les crítiques alienes, que té les coses clares. I al final, el problema el tinc jo mateixa: m’exigeixo massa.

M’estic justificant i auto-exculpant amb aquesta entrada? Segurament sí però m’és igual: necessito dormir.

Quan els nens són petits, nadons o bebès, assumeixo que els he de tenir a propet per la nit. Ho prefereixo així. M’agrada que em trobin fàcil quan es desperten i s’adormin al pit un altre cop. Jo estic més tranquil·la i descanso millor (a mitja nit sóc literalment incapaç de llevar-me a donar passejos pel pis amb el nen en braços) i ells no ploren i es senten protegits i cuidats. Ho assumeixo sobretot pel fet que passo fora de casa tot el dia i la majoria d’hores que passo amb ells són nocturnes, de manera que el deslletament nocturn, quan encara no tenen ni un any, a part de semblar-me cruel per ells, significaria el deslletament gairebé total. Amb el P vaig estar collitant fins als 15 mesos. Quan ell es despertava rodolava cap a mi, menjava i, quan acabava, se’n tornava al bressol en sidecar. Això va durar fins que, ja embarassada del G, vàrem decidir que per les nits necessitava dormir. El Papa es va ocupar de l’únic despertar nocturn, amb l’afegit d’aprofitar per fer el canvi d’habitació. Van ser dues nits de plors en braços del Papa i a la tercera nit adéu despertars i benvingudes nits d’una tirada… fins ara.

Aleshores hauria pogut dormir, però l’embaràs del G va ser més o menys com el del P i vaig estar patint d’insomni durant bona part del segon i tercer trimestre. Recordo com si fos avui el que li vaig dir al Papa en aquells dies: “Pots donar gràcies que ja estic embarassada perquè sinó, ara que el P dorm tota la nit, ni boja deixo que em facis un bombo”.

Amb el G la idea era fer més o menys el mateix però el temps ha anat passant i amb 17 mesos ja complerts el G segueix despertant-se dos, tres o quatre vegades cada nit. Amb un sol despertar nocturn sembla que eliminar-lo pugui ser relativament fàcil, però quan el nen et reclama diverses vegades cada nit, pensar en fer alguna cosa dràstica sembla molt més difícil. I així anem tirant. Jo, incapaç de fer res per millorar la situació i sentint-me totalment sobrepassada per la situació, i el Papa incapaç de calmar al G que quan es desperta només vol el pit de la mama. Sé que ho he provocat jo. Sé que la meva debilitat nocturna ha fomentat aquesta dependència del meu pit. No em sento culpable. He fet el que he pogut durant els tres anys que fa que sóc mare. No sé ni puc fer-ho millor.

Necessito dormir.

He hagut de veure la crua realitat: els meus fills no necessiten dormir tant com jo. El P, amb tres anys, dorm entre 10 i 11 hores al dia. Ell sol es desperta quan fa 11 hores seguides que dorm. I si ha fet migdiada, aquella nit sé amb absoluta certesa que no arribarà a les 10 hores. I quan ets una persona que necessita dormir, assumir això és molt difícil. I el G, que semblava que seria millor dormidor quan va néixer, que mai ens va donar una nit en vetlla i en tots els despertars nocturns des del dia de néixer sempre es va dormir tranquil·let al meu pit sense remugar ni plorar, sembla que va pel mateix camí.

I jo necessito dormir.

Em llevo, la majoria de dies, pensant en que passi ràpid el dia per a que arribi la nit i em pugui anar a dormir ben aviat. I arriba la nit i tinc tantes coses a fer, i els nens s’adormen tan tard, que és estrany el dia que m’adormo abans de quarts de dotze.

I jo necessito dormir.

Simplement necessito un canvi, necessito deixar de sentir aquesta pressió que la dependència nocturna del G em provoca. No el vull fer patir, no li vull cap mal, m’encantaria tenir un major esperit de sacrifici, tan de bo no necessités dormir més de 6 hores, però no.

Jo necessito dormir i sento que no puc donar més de mi.

I ara us escric des de l’hospital, recent operada d’un apèndix que no puc comprendre com l’evolució no s’ha encarregat ja d’extingir. I fa dues nits que el G dorm sense mi, i els meus pares, aquests dies més avis-ONG que mai, estan fent el que jo no he tingut el valor de fer per mi mateixa. Estem deslletant al G per les nits, i no amb el mètode pare sinó amb el mètode avi, i tot i que ells no ho estaran passant massa bé no podem fer una altra cosa, no puc sentir-me malament per una cosa que no puc controlar, així que… Ha arribat el moment de treure el pit de nit, aprofitaré l’oportunitat per a no rendir-me un cop a casa.

Ho sento G, sé que això és el millor per mi però només el temps dirà si també és el millor per tu, però la decisió està presa.

T’estimo fins a la lluna i tornar, però els meus pits ara ja dormen de nit.

Anuncis