Etiquetes

, , , , ,

Una mirada. La mirada d’algú a qui estimes i, per damunt de tot, la mirada d’algú que t’estima. Els ulls innocents dels nens, descobrint el món. A la seva manera, gràcies a déu.

Un somriure, uns ulls que riuen, els riures compartits dels teus fills abans d’anar a dormir.

Un paisatge. La visió d’aquest món abans de l’aparició de l’home, quan encara era lliure, quan encara no l’havíem espatllada. La natura viva i l’olor de la terra molla desprès de ploure. El cant dels ocells.

El batec del teu cor, quan estàs nerviosa i sents que t’envaeix tot el cap. El batec de la teva parella quan recolzes el cap al seu pit. El batec del teu fill quan tot just té la mida d’una mongeta, un batec tan poderós que omple per sempre els teus sentits i capgira el teu món i les teves prioritats.

El pas de les estacions. El fred. La calor. L’etern pèndol que dóna sentit als cicles dels essers vius.

El sol. La sortida del sol des de la platja. La brisa a la cara. Sentir que tot comença un altre cop, que la vida és un etern anar i venir de nits i dies i que, passi el que passi, sempre torna a sortir el sol.

Una abraçada, de les de debò, que provoquen un flux d’energia.

L’aire que respires, sense adonar-te’n. Inspires, expires,… Inconscient, necessari. L’aire pur, en plena muntanya, el que crema quan entra, que sents inclús estrany.

Les mans que t’acaricien. Les teves mans acariciant el cos del teu nadó recent nascut. Les mans del teu fill i les teves, juntes, per a creuar el carrer. El contacte. El tacte.

El temps que passes amb els teus fills. Conscient. Sense res més que la vostra mútua presència, plena, serena, completa.

L’autoconsciència. Saber qui ets. Saber què sents. Saber qui estimes. Saber qui t’estima. Saber què és el veritablement necessari.

Quan arribes al punt de ser-ne conscient, quan t’adones del que realment tens por de perdre, en aquell moment potser penses que malgastes els teus dies.

Mai és tard per parar, respirar, mirar al voltant i sortir corrents.

Si tens el valor.

Si et sents capaç.

O lluitar per a donar valor al que es mereix tenir-ne.

No val de res pensar en sobreviure, s’ha de viure. Com diuen unes lletres gegants al costat de la piscina del meu gimnàs: One life, live it well (una vida, viu-la bé). Mira el costat positiu de les coses, no et penedeixis de les decisions passades: potser vas triar el camí fàcil però és el teu camí, el que dóna sentit a la teva essència com esser humà.

El nostre dia a dia està ple de coses efímeres, irreals, materials, inventades,… Els rellotges, que ens porten a toc de pito. Els diners, putos diners, que ho espatllen tot, i tothom. L’asfalt i el formigó, companys de viatge en la meva vida…

No deixis que el dia a dia et confongui. No deixis que res et faci oblidar el que de veritat importa.


Avui em pilles filosòfica, segurament massa. Potser no va amb mi, però darrerament em sento molt introspectiva. I una conversa amb la LO, companya de feina, m’ha inspirat. Aquest text va per tu, LO, que has visualitzat la mort masses cops. No som amigues, llastimosament, però m’has tocat. Sento que ara mateix m’aportaries tantíssimes coses, però no tinc clar que jo pogués compensar-t’ho. Tan de bo fos possible adonar-se del que de veritat importa sense haver de passar per l’experiència vital que t’ha tocat viure. A mi em vas marcar, des d’aquell dia no sóc la mateixa. Desprens vida, et rodeja una aurèola especial, indescriptible, que s’ha de sentir.

 

Advertisements