Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Posem-nos en situació: estàs passant un meravellós dia amb el teu fill gran, que resulta que avui no té cole. Després d’un matí de jocs a casa, heu anat fins al Centre Comercial que teniu més a la vora per a dinar a un restaurant, i ell ha triat la pizza, de pernil i formatge. Quan acabeu de dinar, encara falta una estoneta per a que comenci la peli que aneu a veure al cinema, així que feu temps pujant uns quants cops als cavallets, tot i que tu el que realment volies era passar pel Zara a mirar-te un anorak que els Reis no van pensar en deixar-te a l’arbre. És el primer cop que aneu al cine, ell està entre intrigat i nerviós. Quan t’adones s’ha fet tard: haureu d’anar una mica a corre-cuita cap al cinema si voleu arribar a temps de comprar les crispetes i seure tranquil·lament abans que comenci la peli.

Just en el moment en què decideixes que ja heu de marxar i enfileu cap al carrer el teu fill es para en sec i sents:

– “Mama, m’he tirat un pet”

Davant aquesta confessió, la teva resposta (com sol ser habitual) és:

“Molt bé, fill. Tot el que és dolent cap a fora”

La seva cara i els seus peus clavats a terra ja et fan intuir que alguna cosa no rutlla:

“No, mama, no m’entens. M’he tirat un pet mooooolt gran”

Valga’m déu! Que l’hem cagat! (dels calçotets, parlo) T’ajups, i amb tota la por del món, el cor encongit i els ulls mig tancats, ho confirmes: calçotets cagats.

“Però què ha passat, fill meu? Si a tu aquestes coses no et passen?”

La seva cara és un poema, i la teva… bé, la teva no te la veus, però te la imagines.

“Caguntot”, et surt per la boca sense ni adonar-te. Ja fa temps que has deixat de dur roba de recanvi. Aquestes situacions no us pertanyen, són coses que altres mares t’expliquen, però que a vosaltres no us passen.

Però resulta que sí, sí que us passen. Us acaba de passar i en un segon tot se n’ha anat a prendre pel cul. En aquest moment penses en les entrades del cinema que dus al bolso i tan eficientment els Reis d’Orient es van encarregar de deixar dins un sobre. La teva meravellosa idea de dur el nen al cine, a la merda. Queden trenta-cinc minuts per a que comenci la peli, i tens un quart d’hora a peu fins allà (a pas d’adult), però és igual, només tens una imatge al cap: els calçotets cagats.

“Què coi faig?”, penses. El nen no mou els peus de terra, no vol caminar. Se sent brut, i l’entens, però ara et sents profundament frustrada. De sobte, tot el que heu viscut fins aquell moment desapareix, el teu cervell es bloqueja, estàs de molt mal humor. La teva primera idea és anar cap a casa. “Però com arribo a casa? Agafo un taxi? Però si no s’hi voldrà seure!”. De sobte, mirant al teu voltant, tens un moment d’inspiració: “Que estem a un centre comercial, collons!”. Agafes el nen en braços, mentre sobre l’espatlla carregues un bolso que sempre va més ple del que cal. Comences a caminar a pas lleuger mentre repeteixes en veu alta, com un mantra: “Calçotets, busquem calçotets”. El nen no obre la boca, segurament en aquest moment ja pensa que has perdut el cap. Tu l’abraces mentre remugues que allò no t’està passant, i el culpes “En bon moment has decidit fer-me això”. Et recorres tot el passadís de la planta baixa, donant cops a tort i a dret a tothom que es creua amb tu i el teu petit caganer en braços, que va donant cops de peu a tothom sense poder-ho evitar. “Perdó, perdó”, vas repetint aquí i allà. Vas mirant les botigues i de sobte recordes, fastiguejada, que és el primer dia de rebaixes. Les cues a les caixes són quilomètriques. “Impossible, impossible, no ens dóna temps”, penses.

Ja has arribat al final de tot i no has visualitzat cap botiga susceptible de vendre calçotets talla 2-3 anys, a excepció de la Disney a la que t’has negat a entrar al veure la cua per pagar. El nen se t’escorre d’entre els braços, pesa molt i no fa cap esforç per mantenir-se abraçat a tu. I en aquest moment mires al teu fill als ulls i t’adones: està trist, se sent culpable. No té cap sentit i ets conscient de que si no fos per la pressa d’arribar al cinema la teva actitud no seria aquesta. I decideixes que no pots fer-lo sentir malament per haver-se embrutat sense voler. Li fas un petó.

– “No et preocupis, carinyo, ho tinc controlat”, menteixes. Pesa molt. Ha arribat el moment de tirar de sentit de l’humor…

Pedorreta al coll “Ets un caganer, tio!”, li dius. Mig riu. Puges al primer pis i de sobte recordes, amb els braços ja totalment adormits, que hi ha una botiga “de les cares” on potser tenen calçotets dels cars. Queden només 30 o 40 metres. Comences a corre. El teu fill s’escorre avall i li demanes que t’abraci ben fort. Se t’arrapa com una paparra. Des de la porta de la botiga preguntes si tenen calçotets. Sí, en tenen. Fas cua a la caixa. Per sort, a les botigues “de les cares” no hi compra massa gent, ni en rebaixes. Et toca. Demanes els calçotets. Te n’ensenyen dos models. Deixes que el petit caganer triï els que més li agraden. Pagues i te les pires. “On està el lavabo més proper?”, preguntes mig cridant quan ja has enfilat la sortida. “Aquí a l’esquerra”, contesta la dependenta, que s’ha adonat que és una situació de crisi. Suposes. Esperes.

Entres a un lavabo-d’aquests-minúsculs-en-els-que-ja-costa-entrar-hi-tu-sola-sense-tocar-la-tassa-del-vàter-amb-les-cames i deixes el nen a terra. Deixes caure bolso i bossa de la botiga-cara-que-t’hi-cagues. Et treus l’abric. T’adones que estàs suant com un porquet. T’ajups (encara ara et preguntes com cabíeu allà dins, tan de bo algú us hagués fet una foto en aquell moment) i procedeixes a realitzar la delicada operació. De sobte, t’adones que els pantalons marrons t’han fet una última broma de mal gust… has de tornar a la botiga.

Neteges el cul del nen i li poses els calçotets nets: “Fill meu, aniràs en pilotetes fins la botiga”, i comences a riure. Ell et mira i es riu. Tot està sortint bé, si ell està rient ja res importa. Obres la porta, amb el bolso i la bossa penjades com pots agafes 15 quilos de nen i l’abraces amb força. Tornes a riure en el moment en que notes el tacte amb les seves cames despulladetes i comences a córrer. No saps ni l’hora que és però és igual.

– “Vinga, petitó, que quan tinguem els pantalons anirem a buscar un taxi”

“Genial, mama, no hem anat mai en taxi, tu i jo”

I en aquell mateix moment te n’adones: t’ho estàs passant bé. No pots parar de riure. Et sents com una nena petita, com una d’aquelles mares que surten a les pel·lícules que no tenen por de fer el ridícul a canvi de gaudir de la vida. De sobte et visualitzes a tu mateixa corrent amb un nen sense pantalons per un centre comercial i encara rius més. Perds la força per la boca. Ell també va rient i cridant “Vaig en pilotetes!” i us mireu i sents que sou feliços, i de sobte t’adones que les coses no passen sense motiu: heu connectat.

 

PS 1: Encara que el teu fill tingui 4 anys, no costa res portar uns calçotets al bolso, ocupen menys que una compresa.

PS 2: Els moments de crisi poden ser divertits. Tot depèn de la teva predisposició a viure’ls així o no.

PS 3: La vida, amb nens, és impredictible.

 

Per cert, per als que necessiteu un final: sí, finalment vàreu arribar amb temps al cinema (en taxi), vàreu comprar crispetes, vàreu menjar-vos totes les crispetes i, un cop acabades, el teu fill va decidir que la peli no li agradava i va aixecar-se per marxar cap a casa…

Moments de crisi 03

Advertisements