Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

És l’eterna pregunta. Tots els pares, en un moment o altre, ens fem aquesta pregunta: Com he d’educar als meus fills? Com els converteixo en persones vàlides, empàtiques, amables, independents, autònomes?

Hem de partir d’un principi bàsic: tots els pares volem el millor pels nostres fills. Només per això, un fet és evident: tots els pares busquem el mateix. El nostre objectiu final és idèntic:

Tots els pares volem que en el futur puguin viure la seva vida de la manera que vulguin tot respectant als altres, que puguin formar la seva pròpia família, si volen, que puguin resoldre per sí mateixos els seus propis conflictes, que tinguin capacitats per sortir-se’n quan arribi el moment i, sobretot, que siguin feliços amb el que tenen. Cadascú ho fa a la seva manera, potser el que jo considero correcte a tu et sembla una barbaritat. Potser el que tu fas amb ple convenciment a mi em sembla incorrecte. La realitat és que tots tenim raó i ningú la tenim.

Educar als fills no és fàcil. Ben mirat, avui en dia, ser pares és tremendament difícil, deixem-nos d’eufemismes.

És per això que avui et vinc a desvetllar un secret: les claus per a l’educació conscient. Quan t’ho digui et semblarà molt obvi però no ho és en el moment en què ho oblidem constantment. Aquest hauria de ser el punt de partida per a tots els pares del món. No existeix una educació possible si no es parteix d’aquesta base.

Com educar als fills? Les claus per a l’educació conscient

El que exposo a continuació són les conclusions de la meva pròpia experiència dins un programa global de Disciplina Positiva. Gràcies a la guia de la meravellosa professional que està darrera de la web Susurradora de Bebés, he entès i après on està la base de l’educació dels fills.

Els nens d’avui són diferents dels nens de fa 30 anys, això ningú ho pot negar ni discutir, però el problema no és aquest, en realitat. Avui en dia, si una cosa destaca al món actual, és la quantitat d’informació que tenim a l’abast. Tots els pares busquem ajuda en aquesta dura feina d’educar als fills i aquest nou món hiperconnectat ens dóna accés a infinitat de pàgines, blocs, revistes i webs que parlen de temes que ens poden interessar. Ni en cent vides podríem arribar a llegir tot el que ens interessa. Aquesta informació avarca disciplines tan diverses com la neurociència, la lactància o la salut i ens avoca, irremeiablement, a convertir-nos en pares sobre-informats i, de retruc, sobre-exigits. Al final de tot això ens trobem encotillats, sabent el que no hem de fer, però amb poques eines per a saber què hem de fer. A mi m’ha passat, he viscut l’experiència en pròpies carns. He passat hores i hores estudiant i llegint sobre tècniques educatives, metodologies diverses, eines i guies de criança,… i res era suficient. Sempre tenia aquell run-run interior que em deia que em faltava alguna cosa, i finalment, gràcies al treball fet en aquest programa, ho he vist clar. I ara t’ho explicaré a tu:

Les claus per a una autèntica educació conscient es poden resumir en quatre punts:

  • El secret per a una educació conscient i en equilibri és oblidar tot el que hem après. El que cal fer és connectar amb la nostra essència com a pares. L’educació neix d’un mateix, de la interioritat més pura, de la part més emocional, del cervell dret (mimetitzat al cor) que és el que ens permet connectar amb els fills. Només des de la connexió amb nosaltres mateixos podem començar a educar. Com deia Aristòtil (i ara no estem parlant d’educar als nens, sinó de la nostra pròpia educació com a pares):

Com educar als fills Aristòtil

 

  • No podem deixar-nos dur pel caos, deixar que les emocions controlin el nostre comportament. Hem de mantenir la ment freda davant de situacions límit. En resum, si tu com a pare només pots dedicar temps a un aspecte de l’educació, que sigui aquest: és essencial aprendre autocontrol. És el primer as per aconseguir una autèntica connexió amb tu mateix, conèixer-te i saber-te avançar a les teves reaccions impulsives.

 

  • No cal fer-ho tot sempre bé. L’autoexigència és la nostra pitjor enemiga. Ens podem equivocar. De fet, ens hem d’equivocar. No podem autoflagel·lar-nos pensant que si no fem “el correcte” en tot moment estem provocant un dany irreparable. És molt més fàcil que tot això: ens equivoquem, reflexionem sobre el que ha passat i aprenem dels errors. I amb això, esperem que el proper cop que ens passi el mateix puguem actuar d’una altra manera, o no… i seguim aprenent. Prova-error, fins a la mort.

Com educar als fills vineta_mafalda

 

  • L’estabilitat dels pares és la base de tot. El benestar futur dels fills es fonamenta en el teu propi benestar, la teva autocompassió i la teva salut física, mental i emocional.

 

I ara què? Em respondràs a la pregunta del títol o què?” t’estaràs preguntant… de fet, la resposta està en aquests 4 punts, però està clar que com a resposta no és suficient.

Vinga, va. Ho intento, d’acord? Però que consti que jo no tinc la resposta, només he conegut els camins per a que cada pare trobi la seva manera.

 

Com educar als fills? La importància del dia a dia

Ja fa temps que vaig parlar-te de l’angoixa que sentia al pensar que no podia passar temps “de qualitat” amb els meus fills en el nostre dia a dia i que tot el que feia era anar amb pressa, i transmetre les meves presses als nens, com si estiguéssim corrent una carrera que acabés amb els nens dormits i jo tirada al sofà morta perduda. En aquell moment vaig decidir que aprendria a gaudir dels petits moments i aprofitaria per a ensenyar als nens a fer coses per ells mateixos i establir unes rutines que ens ajudessin a tots plegats a ser més feliços. I va funcionar. T’explico això per a que t’adonis de fins a quin punt un canvi de mentalitat en la meva actitud va ser l’únic artífex de la millora. En realitat, vist des de fora, el que fèiem era exactament el mateix, i de sobte tenia la paciència necessària per a que els nens deixessin els abrics al seu lloc per sí mateixos, es rentessin les mans, m’ajudessin a acabar de preparar el sopar, sopessin, es banyessin,… i és que l’educació neix d’un mateix.

Temps després, llegint el llibre “El cerebro del niño” de Daniel Siegel, vaig entendre que la meva decisió no anava equivocada:

“Los momentos en que sólo intentas sobrevivir en realidad son oportunidades para ayudar a tu hijo a progresar. En ocasiones quizá sientas que los momentos importantes y tiernos (como mantener una conversación significativa sobre la compasión o el carácter) no tienen nada que ver con los retos a la hora de ejercer la paternidad (como librar una nueva batalla por los deberes o hacer frente a otra rabieta). Pero sí tienen mucho que ver. (…) Lo bueno del enfoque “sobrevivir y progresar” es que no necesitas buscar tiempo para ayudar a tus hijos a progresar. Puedes emplear todas las interacciones que compartís – tanto las estresantes y las enfurecedoras como las milagrosas y adorables – como oportunidades para ayudarlos a ser las personas responsables, afectuosas y capaces que deseas que sean.”.

En realitat l’educació és una aventura plena de desafiaments. I aquí està la gràcia de tot plegat. Els nens necessiten que els eduquem, que estiguem per ells i fem un esforç addicional. En tot moment. Necessiten que siguem líders, models i guies de vida. Hem d’ensenyar el camí, i això només es pot fer de manera global a través dels nostres actes. I per això necessitem connectar amb nosaltres mateixos, conèixer-nos encara més, veure els nostres punts forts i les nostres debilitats i treballar cada dia per a convertir-nos en una versió millorada de nosaltres mateixos.

Els mateixos reptes del dia a dia són les millors oportunitats per a ensenyar i entrenar les habilitats de vida i els valors que volem que dominin els nostres fills en el futur: assertivitat, capacitat de negociació, autocontrol, capacitat d’organització, resolució de conflictes, paciència, companyonia, amabilitat, empatia,… i com ho ensenyem tot això? No calen paraules, actuant nosaltres segons aquests valors, amb el nostre exemple en tenen més que suficient. Senzill, oi?

Ara ens cau al damunt un nou problema… com aconsegueixo ser un model de tot això si perdo constantment el control? Tal i com resumia abans al segon punt clau per a una autèntica educació conscient: aprenent tècniques efectives d’autocontrol. El fet de ser conscients de fins a quin punt som un model pels nostres fills hauria de ser suficient per ajudar-nos a mantenir aquesta estabilitat emocional, però tu i jo sabem que massa sovint no ho és.

En aquest enllaç he trobat una guia força bona per a donar una mica de llum a aquest tema.

El nostre cervell racional, en situació de calma, és capaç de desenvolupar totes aquestes habilitats. D’això no en tinguis dubte. La única situació que pot fer-nos perdre el control és la pèrdua dels nervis. Si dominem els nervis haurem fixat les millors bases possibles pel futur aprenentatge de valors i habilitats de vida. Els nostres fills creixeran a imatge i semblança nostra, no hi ha més.

Com educar als fills mafalda

I si ens equivoquem? I si un dia perdem els nervis? Si cridem o donem cops a la porta? No passa res, com deia al tercer punt clau per a una autèntica educació conscient: els errors són magnífiques oportunitats per aprendre:

  • Per aprendre nosaltres: de la pròpia situació, de les nostres reaccions, per a pensar a posteriori com podem millorar les nostres reaccions en el futur.
  • I també per a que els nostres fills aprenguin com es solucionen els errors, que entenguin que és humà equivocar-se, que no han de tenir por de fer-ho, que ningú és perfecte, que el perfeccionisme no és una virtut a l’abast de ningú.

Com educar als fills? Atenció a la pròpia salut mental, emocional i física

En un moment m’he ventilat els tres primers punts clau per a una educació conscient. Així que ja hem arribat a la última, que sembla trivial, el que sempre es diu:

  • T’has de cuidar” et diu la teva mare
  • Has de dormir més” et diu el teu pare
  • Has de tornar al gimnàs” et repeteix un cop i un altre el teu subconscient
  • Compte amb el que menges” et comenta cada dia la teva companya de feina

I malgrat la de vegades que ho sents, tots els pares i sobretot les mares (papes del món no us enfadeu, però aquí crec que em donareu la raó) ens posem al final de tot de la llista:

Que et trobes una mica malament? Ja aniré demà passat al metge que tinc un raconet entre que deixo el nen al futbol i recullo a la peque de música.

Fa dos mesos que dines el que deixen els teus fills al plat per sopar? Tan és, l’important és no passar gana.

No tens temps de llegir ni una pàgina d’un llibre sense caure dormit? Normal, ara sóc pare/mare, els pares/mares no tenim temps per aquestes nimietats.

Que el teu fill no para de despertar-se per la nit? Què hi farem, a aguantar i esperar que algun dia dormi tota la nit.

Tot són excuses. Respostes fàcils per a justificar davant tu mateix el no fer res per a millorar la situació. Doncs saps què? No tenir cura d’un mateix, no ser honest i reconèixer les pròpies necessitats i sentiments, porta a sacrificar tantes coses que et condueix directament al ressentiment. No hi vulguis arribar mai, per més que et sembli que a tu no et pot passar. L’amor dels fills ho pot tot però un mateix és massa important per a abandonar-se pel camí. Tu has de ser el líder que els teus fills necessiten, i només podràs ser-ho si tens cura de tu mateix i et mimes com els mimes a ells. Jo he pecat durant molt de temps, jo m’he descuidat,… però estic en el bon camí i ho vull solucionar.

En aquest procés de cura d’un mateix cal tenir en compte les tres vessants de la teva salut integral. Algunes accions que pots emprendre:

  • Salut mental: acceptar els teus pensaments. Ser conscient de que Tu no ets el que penses. Tu no pots controlar tots els teus pensaments però sí pots decidir què fer amb allò que et passa pel cap. Aïlla els pensaments negatius i treballa per a modificar-los, donar la volta i veure el costat positiu de les coses. Els pensaments (inclosos els inconscients) ens influeixen en l’estat d’ànim i la visió de les situacions i (quan són negatius) ens limiten i ens impedeixen fer les coses que volem fer. Pensa que ets capaç, visualitza-ho, i triomfaràs. És increïble el poder del nostre cervell. Utilitza’l a favor teu, que no se’t giri en contra. Al vídeo que et deixo aquí et donen algunes claus per a allunyar els pensaments negatius:

 

  • Salut emocional: entendre que totes les emocions sóc correctes. No pots deixar de sentir ira o enveja o por. Les emocions són necessàries, totes elles desenvolupen una funció vital. L’important és com actues quan aquestes emocions t’envaeixen. Reconèixer quines emocions es presenten en el teu dia a dia, mirar de reconduir-les i sanar-les, no ocultar-les sinó tractar de donar-les sortida. En el programa de Redes que et poso a continuació expliquen clarament per a què serveixen les emocions. Crec que val la pena veure’l:

 

  • Salut física: tenir cura de la pròpia salut. Hem de ser conscients de fins a quin punt realitzar exercici físic amb regularitat ens aporta beneficis en el nostre dia a dia a nivell anímic i no només físic: augmenta la nostra paciència, ens fa ser més feliços, millora l’estat emocional allunyant l’estrès i els nervis, t’ajuda a descansar millor, desenvolupa el cervell i incrementa la memòria, … Ara mateix estàs pensant: “Sí, clar, només em falta anar al gimnàs, amb l’esgotament que porto a sobre”. Doncs et diré una cosa: l’esgotament físic és directament proporcional a l’estat de sedentarisme, i això està demostrat científicament. L’exercici físic incrementa els nivells d’energia. El temps tampoc pot ser una excusa, per més ocupat que estiguis segur que (si ets sincer amb tu mateix) trobes una hora per a passar-te-la regirant les xarxes socials, oi? No dic que no tinguis dret a la teva estona d’oci, que forma part de la cura de la teva salut mental, però la teva salut física també necessita el seu temps. Et deixo a continuació un programa de Redes que parla dels beneficis de l’exercici físic:

 

Sobre aquest tema es podria escriure un post sencer però no em vull allargar més. Només vull que et quedis amb la idea important: t’has de cuidar. No demà, no. Ara mateix.

Com educar als fills? Connexió, connexió i connexió

Un cop fet el treball d’introspecció necessari (que va durar mes i mig en el meu cas), em vaig trobar amb una nova visió i perspectiva de la situació. Ara que em trobava en equilibri i en benestar estava preparada per entendre-ho. L’educació té un únic pilar bàsic: connexió, connexió i connexió.

Els pares que estem interessats en l’educació dels fills acostumem a tenir un defecte: estem sobresaturats d’informació, com et deia al principi d’aquest post. Estudies i estudies i tens claríssim com s’han de fer les coses i arriba el moment de crisi, l’estat de caos, i res surt com esperes… per què passa això? Per què després, en estat de calma, t’adones del que no has fet bé i en el moment clau acostumes a cagar-la? Falla la connexió. Tu no vols cridar, tu no vols perdre els nervis, vols tenir paciència infinita, saps que el teu nadó de 2 anys tira coses a terra perquè està simplement jugant,… però a tu la situació et supera.

El més important, molt més important que conèixer a la perfecció totes les eines educatives, les teories de l’un i de l’altre, els motius del “mal” comportament,… és aprendre a connectar:

  • Connectar amb un mateix, amb els propis sentiments i principis.
  • Connectar amb el teu fill, amb el seu cervell, amb les seves emocions i els seus pensaments, les seves debilitats i falses creences.
  • Connectar amb la situació, fer-te amb ella.

Només a través d’aquesta connexió pots desfer-te de totes les teories i creences que et limiten.

Si l’educació es pogués dur a terme únicament des de les teories un exercit de robots formats en pedagogia podrien fer la nostra feina, i això és rotundament fals. Només des de la connexió, l’empatia i la comprensió de l’essència de cadascú, es pot fer front a l’autèntica educació conscient.

És només des de la connexió que es pot iniciar el treball educatiu.

I després de tot això… l’educació dels teus fills

Només quan arribes a entendre i interioritzar tot això, quan arribes a prendre consciència de la importància de cuidar-se, quan aconsegueixes uns mínims d’autocontrol i entens que tot això no va de l’educació dels nostres fills sinó de com ser una millor versió de tu mateix, és quan pots encarar amb èxit l’educació dels teus fills.

Hi ha gent que això li ve de sèrie, que ja són així, ho entenen de manera inconscient i no han de fer cap esforç, els surt natural. Molts d’altres, com jo, necessitem una guia, algú que ens ho expliqui i ens faci veure-ho clar.

En el meu cas concret, totes les eines de la Disciplina Positiva que tants cops havia estudiat, repassat i tractat d’aplicar en el nostre dia a dia, em semblaven un puzle immens, complicat i difícil d’aplicar en els moments clau. La teoria me la sabia a la perfecció però no aconseguia sentir-me satisfeta amb com feia les coses.

Després d’aquest treball, d’aprendre la clau de la connexió, totes les eines em semblaven terriblement lògiques i obvies. El puzle, de sobte, estava muntat. La sensació que vaig sentir en el moment en que el meu cervell, en certa manera de forma inconscient, ho va entendre tot, va ser indescriptible. Simplement havia arribat al sant grial i no sabia ni com havia passat. Crec que no sóc capaç d’explicar-ho amb paraules, espero que almenys et puguis fer una idea de l’essència del que intento mostrar-te. Jo la teoria me la sabia però era impossible posar-la en pràctica perquè fallava la base de tot.

Així doncs, en resum: connexió, connexió i connexió, autocontrol i cura del teu benestar. I la resta… vindrà rodat.

Jo estic fent el meu camí. Aquest era precisament un dels meus propòsits per aquest nou any. M’equivoco cada dia, aspiro a fer-ho bé almenys la meitat de les vegades… T’animes a fer-lo amb mi?

 

En properes entrades intentaré seguir desenvolupant alguns d’aquests conceptes i donar-te una idea global del que la Disciplina Positiva (metodologia basada en les teories del psiquiatra Alfred Adler i el seu deixeble Rudolf Dreikurs) pot aportar al teu dia a dia. També et mostraré algunes eines pràctiques que et poden ajudar a millorar la teva relació amb els fills i gestionar els moments de crisi, però no perdis de vista el que t’he explicat. Jo no sóc la mateixa des que vaig veure-ho clar.

 

Totes les imatges de Mafalda incloses al post pertanyen a Joaquin Lavado (Quino)

Fotos: Unsplash

Advertisements