Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Aquest últim mes, per un motiu o altre, hem anat molt a dinar fora amb els nens. No sé si acostumes a anar de restaurant amb nens. Si és així, sabràs de què parlo. Si és que no, no abandonis els bons hàbits, de gran vull ser com tu. Sigui com sigui, anar amb nens a un restaurant no és joc innocent, i aquí van algunes reflexions al respecte que m’han sorgit durant aquestes darreres setmanes:

Els nens s’avorreixen amb moltíssima facilitat

Ja ho sabràs, però no deixa de sorprendre’m: els nens tendeixen a l’avorriment més absolut a la més mínima. Si pretens que estiguin asseguts a taula sense res per menjar i cap joguina a mà començaran a buscar la manera d’entretenir-se de manera desaforada. Això implicarà, en la majoria de casos, jugar amb qualsevol cosa que tinguin a mà: gots, coberts, tovallons, plats,… si tens dos o més nens has de procurar separar-los, assegurar una distància prudencial entre ells per evitar que es posin a lluitar emulant a Sant Jordi i el Drac, si és que vols dinar, és clar. Tot plegat és terriblement perillós. A més, dificulta terriblement poder llegir amb calma la carta del restaurant. Al final acabes demanant el primer que llegeixes quan apareix el cambrer. Per res del món se t’acudiria dir res com:

  • “No, encara no sé el que volem” – amb veu d’interessant,

quan apareix l’oportunitat de liquidar aquell moment crític, no fos cas que s’allargués l’agonia encara més.

El menú infantil

Els meus fills prefereixen menjar com la resta. Són petits, no són estúpids. Entenc, però, que hi hagi restaurants que ofereixin menú infantil pels més petits, i entenc encara més als pares que trien aquest menú pels seus fills. És pura supervivència per dos motius:

  • Ja hem dit que no has pogut mirar amb calma la carta i aquesta és l’opció que minimitza el temps de decisió
  • Tu i jo sabem que no hi ha res pitjor que un nen a un restaurant davant d’un plat que no vol tastar.

L’agonia comença en el moment que el nen diu que no té més gana o no vol menjar més, això ho sabem tots. Quan decideixes anar de restaurant amb nens el teu objectiu principal és que el menjar els duri el màxim possible, allargar-ho amb la promesa d’un gelat de postres i intentar que quan ells ja n’han tingut prou i aixequen el cul de la cadira tu ja estiguis com a mínim acabant el segon. El menú infantil et garanteix un plat ple de patates (no cal ni preguntar-ho) i t’assegura una bona estona de tranquil·litat.

Si ets pare d’un fill més gran de dos anys sabràs que el plat de pèsols amb patates que avui els ha encantat demà no el volen ni veure, així que arriscar-se a un restaurant és un esport que entenc que no està destinat a qualsevol. A mi, és que m’encanten els esports de risc i els reptes. Fan la vida més emocionant.

Els restaurants preparats per anar amb nens

Els restaurants preparats per anar amb nens són com els bitllets de 500€. Tothom et parla d’ells però mai n’has trobat cap. Inclús hi ha webs i blogs que donen noms i tal, però escolta, que no, que jo no ho veig clar. No dic que no n’hi hagi però quan preguntes a qui n’ha conegut un, mai recorda el nom exacte. Si fos tan meravellós no l’oblidaries!

I quan parlo de restaurants per anar amb nens no parlo només de restaurants amb parc infantil o piscina de boles (que també, però no és això), sinó de restaurants amables amb les criatures, amb un parc davant o com a mínim una petita zona on els nens puguin estar-se sense molestar ningú, quatre joguines (que per més fetes pols que estiguin faran les delícies de tots els nens) i, per suposat, canviador als lavabos i trones. Encara em faig creus que hi hagi restaurants que no tinguin trones. Pensaran que pel fet de no tenir-ne evitaran que les famílies decidim anar a dinar fora amb els nens i triem el seu restaurant? Innocents.

És curiós que el restaurant on sempre hem estat més còmodes i tranquils, tot i anar amb nens, és un restaurant dels que s’anomenen “de categoria”. Ells mengen com reis, amb menjar de debò, i ens sentim realment com a casa… si coneixes algun altre restaurant així, dóna’m el nom, si us plau!

Ah, propietaris de restaurants: una cosa tan senzilla com uns papers i uns llapis de colors fan la delícia de qualsevol pare.

Els pares sabem que aquesta petita distracció t’assegura poder triar el que vols dinar amb tranquil·litat, tot i que no n’abusis: cal saber economitzar el temps a un restaurant, tots els minuts compten.

De restaurant amb un bebè que practica el BLW

És una experiència que cal tenir en aquesta vida. Si practiqueu el BLW a casa i no ho has fet mai, ho has de provar.

Pares del món que practiqueu el BLW amb els vostres fills: Sortiu al món! Ensenyeu a tothom el que el vostre fill és capaç de fer.

Quan els nens creixen ja perd la gràcia, però quan tenen menys de 18 mesos és divertidíssim veure la cara dels cambrers quan els dius que aquell plat que porten amb una hamburguesa de vedella i formatge acompanyada de tomàquets cherries són pel nen. A la majoria de llocs donen per fet que un dels plats que demanes és de segon, i el nen queda allà assegut davant la trona i esperant un potito tret del bolso que mai arribarà. Ens va passar una anècdota molt curiosa a un restaurant de muntanya a França (suposo que l’idioma tampoc ajudava): el Papa, assegut a taula amb el P, va demanar dos plats de truita i jo, després de la necessària visita al lavabo, vaig demanar-li un tercer plat (el meu). El cambrer va interpretar, sense ni preguntar (no hi havia cap tipus de dubte), que el que jo demanava substituïa un dels dos plats demanats anteriorment. El P (que en aquell moment tenia 14 mesos) va haver d’esperar i esperar fins que vam desfer l’embolic.

Val a dir que si tens un mínim de vergonya acabarà com acabo jo la majoria de cops: agenollada recollint l’estropici major, el cambrer dient que no cal i el marit de torn mirant cap a una altra banda fent veure que no et coneix.

Les mirades de la gent tampoc tenen desperdici. El millor és quan sents algun comentari positiu de l’estil “mira què bé fa servir els coberts” o “menja el iogurt tot sol!” o “ja menja troços!”.

Però no t’enganyaré, l’experiència en sí és més tirant a patètica que a satisfactòria, tot i que segurament és més la pròpia percepció, al final aprens que la gent no et mira a tu, mira al teu fill.

Fuig dels buffets

Si vas sol, anar a un buffet amb nens es pot convertir en el teu pitjor malson. No sé si ho has provat mai, però si no ho has fet, oblida-ho. Sí, anar de restaurant amb nens és sempre una aventura però no menyspreïs els perills d’un buffet: anar a un buffet amb nens tu sol NO és una opció. Elimina-la de la llista de coses a fer abans dels 40. Després no diguis que no et vaig avisar.

No sé si saps de què va l’infern: foc, brasses, dimonis i tal… doncs anar sol amb nens a un buffet és anar una passa més enllà. No menjaràs (això serà el de menys) i no hi haurà descans. Ni tan sols podràs fer una cosa tan trivial com anar a buscar el menjar dels nens sense posar en perill tota la infraestructura del local. Pensa que deixar-los sols en una taula plena de gots i coberts no és una opció que la resta de clients del buffet consideri raonable. Això ho descobriràs el primer i últim cop que decideixis anar a un buffet amb nens tot sol. De sobte seus a taula i un pensament brillant apareix al teu cervell: i ara què? Prepara’t per a les pitjors mirades de desaprovació que has rebut en la teva vida. Riu-te’n de les mirades del mossèn quan vas decidir que havies de donar el pit al teu fill el dia del seu bateig. Definitivament, anar sola a un buffet amb els dos nens va ser la pitjor idea que he tingut en la meva vida, seguida de ben prop per la meravellosa idea que vaig tenir, aquell mateix dia, de seure al costat de la nevera de les postres amb un fill addicte als iogurts. Quatre iogurts van caure en total, tot per no sentir-lo jo i els altres 40 clients del local… tot i que, ben mirat, tampoc podia anar a buscar res més, era la única cosa comestible que tenia prou a prop com per no posar en risc la vida de ningú.

Els dinars familiars

Si anar de restaurant amb nens és un esport de risc, anar a un dinar familiar amb nens és com saltar en paracaigudes sense paracaigudes. Us sona la paraula sobretaula? Doncs després del primer dinar familiar a un restaurant es convertirà en una paraula prohibida a casa teva. Quan la sentis se’t dilataran les pupiles i t’entrarà taquicàrdia. Si has d’anar a un dinar familiar amb els nens, que sigui a un restaurant al mig del bosc on els nens puguin sortir a córrer. I porta bambes, per fer torns amb la teva parella. A banda de tot això, no et distreguis amb converses intranscendents. Des del primer moment, dedica’t a menjar, no saps en quin moment hauràs de deixar els coberts a taula. D’altra banda, oblidat de prendre les postres fredes i el cafè calent. De fet, dóna gràcies al cel si arribes a tenir un plat de postres o un cafè al teu tros de taula. Probablement algun familiar compassiu ha pensat en tu quan ha passat el cambrer. Això sí, oblida’t de la copa i el puro, això pertany a una altra lliga i tu ara pertanys a la dels entrenadors d’alevins.

Tirar de tabletes

Fins fa poc mirava als pares dels nens asseguts a taula amb la tableta de torn amb mirada de desaprovació. Ara entenc que és un acte més de supervivència. És la solució per anar a dinar fora amb els nens quan no tens cangurs disponibles. Probablement segueixi pensant que és la segona pitjor opció, després de deixar-los a casa, però començo a ser menys crítica amb les decisions de cadascú. Segurament molts pares de nens deixats a casa em maleeixen cada cop que coincideixen amb mi a un restaurant i es pregunten perquè no els enxufo a la tableta. Misteris sense resoldre. Coses que passen cada dia als restaurants arreu del món.

Definitivament: no hi ha res com menjar a casa. Embrutes, has de cuinar i recollir, però estàs molt més tranquil·la.

Per què no m’expliques la teva experiència anant a restaurant amb els teus fills? Coneixes algun restaurant on realment puguis gaudir d’un àpat tranquil amb els nens i menjar de qualitat? Totes les vostres aportacions i recomanacions per anar de restaurant amb nens seran de gran ajuda!!!

Anuncis