Anar de restaurant amb nens

Etiquetes

BLW, Buffet, Família, Fills, Jo-cuinera, Maternitat/Paternitat, MomentsDeCrisi, Nens, Oci, RestaurantAmbNens, Restaurants, Trona, Vida

Aquest últim mes, per un motiu o altre, hem anat molt a dinar fora amb els nens. No sé si acostumes a anar de restaurant amb nens. Si és així, sabràs de què parlo. Si és que no, no abandonis els bons hàbits, de gran vull ser com tu. Sigui com sigui, anar amb nens a un restaurant no és joc innocent, i aquí van algunes reflexions al respecte que m’han sorgit durant aquestes darreres setmanes:

Els nens s’avorreixen amb moltíssima facilitat

Ja ho sabràs, però no deixa de sorprendre’m: els nens tendeixen a l’avorriment més absolut a la més mínima. Si pretens que estiguin asseguts a taula sense res per menjar i cap joguina a mà començaran a buscar la manera d’entretenir-se de manera desaforada. Això implicarà, en la majoria de casos, jugar amb qualsevol cosa que tinguin a mà: gots, coberts, tovallons, plats,… si tens dos o més nens has de procurar separar-los, assegurar una distància prudencial entre ells per evitar que es posin a lluitar emulant a Sant Jordi i el Drac, si és que vols dinar, és clar. Tot plegat és terriblement perillós. A més, dificulta terriblement poder llegir amb calma la carta del restaurant. Al final acabes demanant el primer que llegeixes quan apareix el cambrer. Per res del món se t’acudiria dir res com:

• “No, encara no sé el que volem” – amb veu d’interessant,

quan apareix l’oportunitat de liquidar aquell moment crític, no fos cas que s’allargués l’agonia encara més.

El menú infantil

Els meus fills prefereixen menjar com la resta. Són petits, no són estúpids. Entenc, però, que hi hagi restaurants que ofereixin menú infantil pels més petits, i entenc encara més als pares que trien aquest menú pels seus fills. És pura supervivència per dos motius:

• Ja hem dit que no has pogut mirar amb calma la carta i aquesta és l’opció que minimitza el temps de decisió
• Tu i jo sabem que no hi ha res pitjor que un nen a un restaurant davant d’un plat que no vol tastar.

Els pediatres i l’alimentació complementària

Etiquetes

AlimentacióComplementària, Bebès, BLW, Criança, Lactància, Pediatra, Salut

M’encanta la meva pediatra. Bé, la pediatra atén els meus fills però me la considero molt meva. I ara que amb el G hem començat amb l’Alimentació Complementària encara més. És un moment clau en la relació de tota mare amb la pediatra dels seus fills. Sobretot si la mare en qüestió fa lactància materna i té la intenció de mantenir-la el màxim de temps possible. Hi ha tants pediatres que s’autonomenen “pro-lactància” i després actuen de forma totalment contrària, que em sento una autèntica privilegiada.

Ja fa molt de temps que vaig trobant, aquí i allà, comentaris d’amigues i conegudes meves que parlen de les barbaritats que els recomanen els pediatres i infermeres dels seus fills un cop els nens compleixen els sis mesos. I és que molts realment pensen, es creuen i diuen sense por que “a partir dels sis mesos la llet materna ja no alimenta prou”. Així tal qual, sense anestèsia. I el pitjor és que parlen des de l’autoritat que els atorga el fet de dur bata blanca i no són del tot conscients (o sí, que encara seria més preocupant, però no vull ser malpensada) del poder que això els dóna. Hi ha moltes mares que creuen amb fe absoluta el que els diu el metge. I és que… per algun motiu ha estudiat una carrera durant una pila d’anys, no?

Doncs no. Els pediatres han estudiat medicina. En això són uns autèntics màsters de l’univers. Mai de la vida em posaré a discutir amb ells si el nen té otitis o gastroenteritis. Però de nutrició no en saben més que tu i jo, si estàs mínimament informat del tema. I de lactància materna encara menys.