Etiquetes
blocpersonal, Collit, Consell, Culpabilitat, deslletament, deslletament nocturn, Dormir, El segon fill, ElG, ElSegoníssim, GestióDeLesEmocions, Jo-alletadora, Jo-Mare, Jo-Persona, LaSon, LesNits, Maternitat, Maternitat/Paternitat, mètode-pare
Després de gairebé dos anys, d’un tercer part, d’un deslletament total i amb tota una tercera nova lactància pel mig, un missatge privat al twitter m’ha fet recordar que jo acostumava a escriure en un bloc. La R m’escrivia ahir en relació a una de les últimes entrades que vaig escriure, allà pel 2015 quan encara no estava ni embarassada de la Laia, i em preguntava si pensava escriure com havia acabat tot plegat.
La continuació d’aquell post, en el que us parlava dels problemes que estava tenint per deslletar al G per la nit, la tenia escrita feia molt, però mai vaig acabar de publicar-la… i avui, sense més, allà va:
Fa mesos t’explicava que no havia estat capaç de deslletar al G per la nit i ara ho tinc clar: fallava la motivació. Un cop arribes al teu punt, al punt de no retorn, les coses són molt més fàcils. Ja aleshores ho tenia clar, ja t’ho havia explicat: no ho havia aconseguit perquè em sabia greu pel G i en aquell moment estava prioritzant les seves necessitats i la mandra que em feia passar per tot el procés. Finalment, però, l’11 de gener de 2016 (un dia com qualsevol altra) em vaig llançar a l’aventura animada per una amiga meva. (Un petonàs immens des d’aquí, Laia)
El procés del deslletament nocturn del G com a tal va durar quatre nits. La cinquena nit ja no va demanar el pit. Seguia despertant-se un sol cop, i va estar així aproximadament un mes. Durant aquesta fase de transició aprofitava aquest despertar a mitja nit per fer una excursió al nostre llit, posar-se al mig dels dos i adormir-se abraçat al meu braç. Poc a poc va anar espaiant les excursions fins que va deixar de venir.
Ara, dos mesos (anys, perdó, jur jur jur) més tard i amb l’experiència de dos deslletaments nocturns a l’esquena, vull explicar el que per mi van ser les claus de l’èxit, per a que si algun dia t’animes a iniciar el procés, puguis tenir una petita guia que et serveixi d’ajut. No pretenc crear polèmica, això ho escric des del fons del cor i va destinat a mares que sentin que han de deslletar els seus fills. En cap moment dic que sigui una condició necessària. Si ets de les que seguirà o ha seguit amb el pit de nit fins que el nen decideix deixar-ho, tens tots els meus respectes, de tot cor. Si ets de les que deslleta el nen de nit amb 6 mesos, també… segurament (i no necessàriament) has dormit millor que jo molt abans. Totes les decisions preses per una mare en nom de l’amor als seus fills són totalment vàlides així que si estàs en contra del procés de deslletament nocturn, ets lliure d’escriure’m un comentari, que serà benvingut, per suposat.
Doncs bé, aquí van el que jo crec que han estat les 3 claus per l’èxit en el deslletament nocturn:
- En els dos casos, la decisió del deslletament nocturn ja estava pressa de feia temps. Jo ja sentia feia molt que havia arribat el nostre moment. El més important, per mi, és tenir la convicció de que el que estàs iniciant és 100% necessari per a tu. Quan estem parlant de situacions que desperten sentiments tan intensos en els nostres fills, és molt fàcil deixar-ho estar, fer-se enrere davant el seu patiment, no tenir la força mental necessària per encarar un procés que no és fàcil ni per tu ni per ell. Sentir veritablement la necessitat de fer un canvi en les teves nits és essencial, des del meu punt de vista. Si has alletat un nen “gran” sabràs com de complicat és negar el pit a un nen que ja és plenament conscient del que vol i reclama el que és seu amb tanta insistència. I si distreure de dia i negar el pit en determinades circumstàncies és ja prou difícil, fer-ho de nit molts cops és simplement jugar-se la vida.
- S’ha de tenir clar, claríssim, que el nen patirà, en major o menor mesura, però serà així. Sorollosament o en silenci. Durant un dia o una setmana. Però per ell serà un petit dol. Si no vols o no pots passar per això, no ho facis. No comencis. Quan el deslletament nocturn el força la mare per intentar disminuir els despertars nocturns i el nen està acostumat a tenir el pit a la boca cada cop que es desperta a mitja nit, el canvi de rutina és molt dur per ell. A més a més, cal tenir present que les mares que decidim forçar un deslletament nocturn és perquè tenim nens que es desperten força cops i estem una mica desesperades i al límit. Poca gent decideix deslletar un nen que no es desperta gairebé cap nit. O, si ho fa, ho tindrà molt més fàcil. Jo, en aquest cas concret, et parlo de deslletar un nen que es despertava tres cops cada nit de mitjana i no baixava mai dels dos. Per experiències al meu entorn, és possible que arribi una edat en la que sigui més senzill fer entendre la situació als nens, on ja raonen i poden entendre i acomiadar la fase, on patiran igual però t’ho podran verbalitzar. Jo no he tingut paciència amb cap dels dos per esperar aquest moment i per això escric aquest post. Això em converteix en mala mare? Potser sí, segur que moltes mares que llegeixin això estan segures que és així. Ho puc acceptar.
- Has de creure amb total convicció que el procés que inicies farà que tots dos dormiu millor a mig/llarg termini. Tingues-ho clar, els despertars nocturns disminuiran i si encara en manté algun, tot i que d’entrada et sembli impossible, serà molt fàcil de solucionar. I si realment les nits no milloren, almenys has intentat canviar alguna cosa. No et culpis.
Crec que aquests tres punts són bàsics, essencials, i en base a ells has de pensar quan estiguis de ple vivint el desconsol del teu fill a mitja nit:
- És necessari passar per això, ho he decidit serenament i estic convençuda que és el moment de fer-ho
- Jo ja sabia, quan vaig decidir-ho, que el nen ploraria i seria molt dur
- Acabat tot això, dormirem millor
La força està al nostre cap, la capacitat de mantenir la paciència, de ser amable i amorós en l’acompanyament d’un nen que no es consola amb res.
Un cop això clar, algunes qüestions pràctiques que et poden ajudar:
- Crec (i això és una opinió personal meva que no té perquè ser cert en tots els casos ni que hagi de servir a tothom) que un cop es decideix el deslletament nocturn no serveix de res substituir el pit per un biberó o un got de llet a mitja nit, parlant de nens “grans” que ja no necessiten menjar de nit, evidentment. Penso que només serveix per allargar el suplici perquè si el nen accepta el canvi (que no és fàcil, tampoc) es despertarà igual per a demanar el bibe i caldrà reprendre el procés per eliminar el bibe al cap d’uns mesos. Ja que es fa, es fa de cop. A banda, en la majoria de casos, el més probable és que el nen rebutgi de ple l’alternativa (si està acostumat a tenir sempre el pit a demanda) i et pots trobar amb el llit ple de llet a mitja nit…
- Tu millor que ningú coneixes el teu fill. Quan decideixis iniciar el procés has de procurar posar les millors condicions possibles per a que el seu patiment sigui el mínim: mètode pare, braços de la mama, canvi d’habitació, seguir amb el collit, separar el bressol del teu llit,… Només tu saps quina és la millor opció. En el meu cas, el deslletament nocturn del P va ser radicalment diferent al que vam acabar fent amb el G. Al P el vaig deslletar amb el mètode pare perquè el P estava molt acostumat a dormir a braços de son pare. A més, només calia resoldre un despertar i que ho fes ell assegurava un procés més curt que fet amb mi, amb qui patia més pel fet de tenir-me davant i no tenir accés al pit. Ho vàrem fer coincidir amb el pas del seu bressol a la seva habitació. El G és diferent, no estava tan acostumat a dormir amb son pare (el papa s’havia ocupat del P des que va néixer son germà, que era cosa meva) i quan vàrem intentar aplicar el mateix mètode va reaccionar de manera desmesurada i volia els braços de la mama. Ja ha patit prou per veure’s negat del pit (també l’he deslletat més gran) així que no li he negat ni els meus braços ni el nostre llit. El procés ha estat una mica més llarg però ha patit menys que fent-ho d’una altra manera. I això que ha patit, força. I s’ha enfadat, molt. Però no he deixat d’abraçar-lo, quan s’ha deixat abraçar. Facis el que facis, segur que és la millor solució per a vosaltres. No hi ha una única solució vàlida, hi ha moltes possibles alternatives.
- La primera nit és molt dura però, si la superes, la següent és molt millor. No obstant això, si la primera nit no aconsegueixes mantenir-te ferma en tots els despertars, no et fustiguis. Si a mitja nit acabes amb el nen al pit no t’ho prenguis com un fracàs, és tot part del mateix procés. Intenta ser ferma, més que res per evitar patiment innecessari al nen i per a que el procés sigui més curt, però si arriba un punt que no ho pots suportar, fes cas al teu instint i torna-ho a provar l’endemà amb energies renovades.
- Comparteix el teu procés amb algú, a ser possible una persona que hagi passat per això abans que tu, amb un deslletament nocturn a les espatlles, perquè així podrà entendre com et sents i et mantindrà motivada en base a la seva pròpia experiència i resultats.
- Recolzat en la parella, necessites que tots dos aneu de la mà i el procés sigui compartit. Si la parella no està d’acord en iniciar el procés, treballa primer això per tal de convèncer-lo, perquè a mitja nit t’asseguro que necessitaràs que estigui amb tu.
Només et deixo una última reflexió que espero que rebis amb el “carinyo” amb que l’escric:
No et castiguis ni et culpabilitzis. No miris al passat, el que has fet fins ara ho has fet perquè estimes al teu fill, i el que fas ara ho fas per ell però, sobretot, per tu, perquè també t’estimes molt, i ho has de fer. És sa pensar en tu mateixa i la teva salut. Tingues-ho clar.
Bona nit a tothom! Que tingueu dolços somnis!
