Etiquetes

, , , , , ,

M’encanta la meva pediatra. Bé, la pediatra atén els meus fills però me la considero molt meva. I ara que amb el G hem començat amb l’Alimentació Complementària encara més. És un moment clau en la relació de tota mare amb la pediatra dels seus fills. Sobretot si la mare en qüestió fa lactància materna i té la intenció de mantenir-la el màxim de temps possible. Hi ha tants pediatres que s’autonomenen “pro-lactància” i després actuen de forma totalment contrària, que em sento una autèntica privilegiada.

Ja fa molt de temps que vaig trobant, aquí i allà, comentaris d’amigues i conegudes meves que parlen de les barbaritats que els recomanen els pediatres i infermeres dels seus fills un cop els nens compleixen els sis mesos. I és que molts realment pensen, es creuen i diuen sense por que “a partir dels sis mesos la llet materna ja no alimenta prou”. Així tal qual, sense anestèsia. I el pitjor és que parlen des de l’autoritat que els atorga el fet de dur bata blanca i no són del tot conscients (o sí, que encara seria més preocupant, però no vull ser malpensada) del poder que això els dóna. Hi ha moltes mares que creuen amb fe absoluta el que els diu el metge. I és que… per algun motiu ha estudiat una carrera durant una pila d’anys, no?

Doncs no. Els pediatres han estudiat medicina. En això són uns autèntics màsters de l’univers. Mai de la vida em posaré a discutir amb ells si el nen té otitis o gastroenteritis. Però de nutrició no en saben més que tu i jo, si estàs mínimament informat del tema. I de lactància materna encara menys. No tenen una sola assignatura a la carrera sobre nutrició i/o lactància materna, no és el que ells han de saber. Per això estan les assessores de lactància i sobretot les IBCLC (International Board Certified Lactation Consultant), que s’han d’actualitzar cada cinc anys, i els nutricionistes, professionals formats durant 4 anys en Nutrició Humana i Dietètica.

Quan a partir dels sis mesos (i això si tens sort, que n’hi ha que comencen l’atac als quatre mesos) et passen un dels famosos fulls sobre la introducció d’aliments, la lactància materna comença a perillar. Quan a les 9 has de donar farinetes (cinc cullerades per 150 ml de llet artificial), a les 12 la verdura amb carn, a les 16 la fruita i a les 20 la segona ració de cereals diària, poc marge queda per a que el nen tingui prou gana per agafar-se al pit més que anecdòticament. A més, alguns d’aquests fulls desaconsellen la ingesta d’aliments entre àpats. Ho he vist amb els meus propis ulls. Increïble però cert. Aleshores el pit queda per la nit, això si tens la “sort” de que el teu fill es desperti a mitja nit per menjar. Si tens un nen dormidor i prou tip, en un mes el pit passa a millor vida. Una llàstima.

Arribats a aquest punt, les mares que estem prou informades i no volem caure en la trampa, tenim dues sortides: o canviem de pediatra o mentim, perquè si se t’acut admetre que no vols donar triturats, que vols fer les coses d’una altra manera, el més normal és observar males cares. Això amb sort. He sentit de mares que reben respostes del tipus “fes el que vulguis, però si s’ofega el nen a mi no m’acusis”, “tu mateixa, quan el nen estigui amb anèmia ja em creuràs” o “que sàpigues que estàs atemptant contra la salut del teu fill”.

A mi m’encanta la gent que reconeix que hi ha temes que no domina. La meva pediatra és de les que no intenta vendre’t la moto: quan li vaig explicar que al P li vaig oferir menjar a trossos des del primer dia i que amb el G pensava fer el mateix li va interessar molt el tema. Em va reconèixer que havia sentit a parlar d’aquesta forma d’introduir l’alimentació però no el coneixia a fons i sentia curiositat. Des que el G va fer els sis mesos que a cada visita em pregunta sobre el tema. A la última revisió em va demanar ajudar per aconsellar una mare que estava tenint problemes amb la introducció de la fruita al seu fill de nou mesos. I jo feliç, que ja sabeu que això d’ajudar els altres amb el que crec que és útil m’encanta.

Últimament molta gent s’està animant a introduir els aliments d’aquesta manera (que no és pas una nova moda si no precisament la forma antiga de fer-ho, quan no existien les batedores). Jo no practico el “no-mètode” pur, conegut com BLW (baby led weaning, autodeslletament dirigit pel nadó) perquè passo masses hores fora de casa, però sempre que sóc amb ell m’oblido de triturats i em limito a gaudir veient com el G descobreix textures i gustos nous. Cada dia menja més, ho noto per les restes que recollim de terra i per la disminució progressiva de l’estona que passa al pit a l’acabar.

El P, amb un any, menjava absolutament de tot, a trossos, amb forquilla i cullera, amb ajuda de les mans, embrutant-se força, però de forma totalment autònoma. I pit de postres, sempre, fins que ja va començar a menjar quantitats suficients per a no voler-ne. Poder dinar tranquil•lament mentre el teu fill fa el mateix al teu costat, sense haver de donar-li el menjar a la boca, sense haver de menjar per etapes,… d’això es tracta. No sé si és la manera correcta de fer-ho, però és la nostra manera, i ens va prou bé.

L’àvia ONG no pensa el mateix. I em consta que moltes àvies són de la mateixa opinió. Trobo molt curiós que tot el coneixement que els humans hem anat acumulant amb milers d’anys d’evolució hagin quedat en l’oblit per culpa d’una generació dominada per les bates blanques exercint de reis absolutistes. A les nostres mares no els podem pas carregar les culpes, elles sí que van ser víctimes de les circumstàncies. Elles no tenien la informació a mà com tenim nosaltres. La nostra generació és una privilegiada en aquest sentit. Quan la meva mare m’explica orgullosa que el meu pediatra era tan meravellós que ja al mateix hospital em va pautar suplements de llet de fórmula perquè jo passava tanta i tanta gana em bull la sang. I per més que jo li explico que per culpa d’això jo no vaig poder gaudir de la llet materna que em corresponia, ella no atén a raons… Era el millor pediatra del món, no hi ha res més a dir. Serà millor deixar-ho estar per una altra vida.

Jo, de moment, em quedo amb la meva meravellosa pediatra. Una professional com déu mana. Una autèntica especialista en malalties, d’això en sap una pila. I a més, experta en malalties de l’aparell respiratori (el punt feble dels meus dos peques). No puc estar més feliç. El que ella diu sobre el tema va a missa. Sóc la seva fan número u.

Anuncis