3 claus per l’èxit en el deslletament nocturn

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

Després de gairebé dos anys, d’un tercer part, d’un deslletament total i amb tota una tercera nova lactància pel mig, un missatge privat al twitter m’ha fet recordar que jo acostumava a escriure en un bloc. La R m’escrivia ahir en relació a una de les últimes entrades que vaig escriure, allà pel 2015 quan encara no estava ni embarassada de la Laia, i em preguntava si pensava escriure com havia acabat tot plegat.

La continuació d’aquell post, en el que us parlava dels problemes que estava tenint per deslletar al G per la nit, la tenia escrita feia molt, però mai vaig acabar de publicar-la… i avui, sense més, allà va:

Fa mesos t’explicava que no havia estat capaç de deslletar al G per la nit i ara ho tinc clar: fallava la motivació. Un cop arribes al teu punt, al punt de no retorn, les coses són molt més fàcils. Ja aleshores ho tenia clar, ja t’ho havia explicat: no ho havia aconseguit perquè em sabia greu pel G i en aquell moment estava prioritzant les seves necessitats i la mandra que em feia passar per tot el procés. Finalment, però, l’11 de gener de 2016 (un dia com qualsevol altra) em vaig llançar a l’aventura animada per una amiga meva. (Un petonàs immens des d’aquí, Laia)

El procés del deslletament nocturn del G com a tal va durar quatre nits. La cinquena nit ja no va demanar el pit. Seguia despertant-se un sol cop, i va estar així aproximadament un mes. Durant aquesta fase de transició aprofitava aquest despertar a mitja nit per fer una excursió al nostre llit, posar-se al mig dels dos i adormir-se abraçat al meu braç. Poc a poc va anar espaiant les excursions fins que va deixar de venir.

Ara, dos mesos (anys, perdó, jur jur jur) més tard i amb l’experiència de dos deslletaments nocturns a l’esquena, vull explicar el que per mi van ser les claus de l’èxit, per a que si algun dia t’animes a iniciar el procés, puguis tenir una petita guia que et serveixi d’ajut. No pretenc crear polèmica, això ho escric des del fons del cor i va destinat a mares que sentin que han de deslletar els seus fills. En cap moment dic que sigui una condició necessària. Si ets de les que seguirà o ha seguit amb el pit de nit fins que el nen decideix deixar-ho, tens tots els meus respectes, de tot cor. Si ets de les que deslleta el nen de nit amb 6 mesos, també… segurament (i no necessàriament) has dormit millor que jo molt abans. Totes les decisions preses per una mare en nom de l’amor als seus fills són totalment vàlides així que si estàs en contra del procés de deslletament nocturn, ets lliure d’escriure’m un comentari, que serà benvingut, per suposat.

Doncs bé, aquí van el que jo crec que han estat les 3 claus per l’èxit en el deslletament nocturn:

  • En els dos casos, la decisió del deslletament nocturn ja estava pressa de feia temps. Jo ja sentia feia molt que havia arribat el nostre moment. El més important, per mi, és tenir la convicció de que el que estàs iniciant és 100% necessari per a tu. Quan estem parlant de situacions que desperten sentiments tan intensos en els nostres fills, és molt fàcil deixar-ho estar, fer-se enrere davant el seu patiment, no tenir la força mental necessària per encarar un procés que no és fàcil ni per tu ni per ell. Sentir veritablement la necessitat de fer un canvi en les teves nits és essencial, des del meu punt de vista. Si has alletat un nen “gran” sabràs com de complicat és negar el pit a un nen que ja és plenament conscient del que vol i reclama el que és seu amb tanta insistència. I si distreure de dia i negar el pit en determinades circumstàncies és ja prou difícil, fer-ho de nit molts cops és simplement jugar-se la vida.
  • S’ha de tenir clar, claríssim, que el nen patirà, en major o menor mesura, però serà així. Sorollosament o en silenci. Durant un dia o una setmana. Però per ell serà un petit dol. Si no vols o no pots passar per això, no ho facis. No comencis. Quan el deslletament nocturn el força la mare per intentar disminuir els despertars nocturns i el nen està acostumat a tenir el pit a la boca cada cop que es desperta a mitja nit, el canvi de rutina és molt dur per ell. A més a més, cal tenir present que les mares que decidim forçar un deslletament nocturn és perquè tenim nens que es desperten força cops i estem una mica desesperades i al límit. Poca gent decideix deslletar un nen que no es desperta gairebé cap nit. O, si ho fa, ho tindrà molt més fàcil. Jo, en aquest cas concret, et parlo de deslletar un nen que es despertava tres cops cada nit de mitjana i no baixava mai dels dos. Per experiències al meu entorn, és possible que arribi una edat en la que sigui més senzill fer entendre la situació als nens, on ja raonen i poden entendre i acomiadar la fase, on patiran igual però t’ho podran verbalitzar. Jo no he tingut paciència amb cap dels dos per esperar aquest moment i per això escric aquest post. Això em converteix en mala mare? Potser sí, segur que moltes mares que llegeixin això estan segures que és així. Ho puc acceptar.
  • Has de creure amb total convicció que el procés que inicies farà que tots dos dormiu millor a mig/llarg termini. Tingues-ho clar, els despertars nocturns disminuiran i si encara en manté algun, tot i que d’entrada et sembli impossible, serà molt fàcil de solucionar. I si realment les nits no milloren, almenys has intentat canviar alguna cosa. No et culpis.

Crec que aquests tres punts són bàsics, essencials, i en base a ells has de pensar quan estiguis de ple vivint el desconsol del teu fill a mitja nit:

  1. És necessari passar per això, ho he decidit serenament i estic convençuda que és el moment de fer-ho
  2. Jo ja sabia, quan vaig decidir-ho, que el nen ploraria i seria molt dur
  3. Acabat tot això, dormirem millor

La força està al nostre cap, la capacitat de mantenir la paciència, de ser amable i amorós en l’acompanyament d’un nen que no es consola amb res.

Un cop això clar, algunes qüestions pràctiques que et poden ajudar:

  • Crec (i això és una opinió personal meva que no té perquè ser cert en tots els casos ni que hagi de servir a tothom) que un cop es decideix el deslletament nocturn no serveix de res substituir el pit per un biberó o un got de llet a mitja nit, parlant de nens “grans” que ja no necessiten menjar de nit, evidentment. Penso que només serveix per allargar el suplici perquè si el nen accepta el canvi (que no és fàcil, tampoc) es despertarà igual per a demanar el bibe i caldrà reprendre el procés per eliminar el bibe al cap d’uns mesos. Ja que es fa, es fa de cop. A banda, en la majoria de casos, el més probable és que el nen rebutgi de ple l’alternativa (si està acostumat a tenir sempre el pit a demanda) i et pots trobar amb el llit ple de llet a mitja nit…
  • Tu millor que ningú coneixes el teu fill. Quan decideixis iniciar el procés has de procurar posar les millors condicions possibles per a que el seu patiment sigui el mínim: mètode pare, braços de la mama, canvi d’habitació, seguir amb el collit, separar el bressol del teu llit,… Només tu saps quina és la millor opció. En el meu cas, el deslletament nocturn del P va ser radicalment diferent al que vam acabar fent amb el G. Al P el vaig deslletar amb el mètode pare perquè el P estava molt acostumat a dormir a braços de son pare. A més, només calia resoldre un despertar i que ho fes ell assegurava un procés més curt que fet amb mi, amb qui patia més pel fet de tenir-me davant i no tenir accés al pit. Ho vàrem fer coincidir amb el pas del seu bressol a la seva habitació. El G és diferent, no estava tan acostumat a dormir amb son pare (el papa s’havia ocupat del P des que va néixer son germà, que era cosa meva) i quan vàrem intentar aplicar el mateix mètode va reaccionar de manera desmesurada i volia els braços de la mama. Ja ha patit prou per veure’s negat del pit (també l’he deslletat més gran) així que no li he negat ni els meus braços ni el nostre llit. El procés ha estat una mica més llarg però ha patit menys que fent-ho d’una altra manera. I això que ha patit, força. I s’ha enfadat, molt. Però no he deixat d’abraçar-lo, quan s’ha deixat abraçar. Facis el que facis, segur que és la millor solució per a vosaltres. No hi ha una única solució vàlida, hi ha moltes possibles alternatives.
  • La primera nit és molt dura però, si la superes, la següent és molt millor. No obstant això, si la primera nit no aconsegueixes mantenir-te ferma en tots els despertars, no et fustiguis. Si a mitja nit acabes amb el nen al pit no t’ho prenguis com un fracàs, és tot part del mateix procés. Intenta ser ferma, més que res per evitar patiment innecessari al nen i per a que el procés sigui més curt, però si arriba un punt que no ho pots suportar, fes cas al teu instint i torna-ho a provar l’endemà amb energies renovades.
  • Comparteix el teu procés amb algú, a ser possible una persona que hagi passat per això abans que tu, amb un deslletament nocturn a les espatlles, perquè així podrà entendre com et sents i et mantindrà motivada en base a la seva pròpia experiència i resultats.
  • Recolzat en la parella, necessites que tots dos aneu de la mà i el procés sigui compartit. Si la parella no està d’acord en iniciar el procés, treballa primer això per tal de convèncer-lo, perquè a mitja nit t’asseguro que necessitaràs que estigui amb tu.

Només et deixo una última reflexió que espero que rebis amb el “carinyo” amb que l’escric:

No et castiguis ni et culpabilitzis. No miris al passat, el que has fet fins ara ho has fet perquè estimes al teu fill, i el que fas ara ho fas per ell però, sobretot, per tu, perquè també t’estimes molt, i ho has de fer. És sa pensar en tu mateixa i la teva salut. Tingues-ho clar.

Bona nit a tothom! Que tingueu dolços somnis!

Anuncis

El petit de la casa ja té dos anys

Etiquetes

, , , , , , ,

Avui fa un mes d’un dia molt especial. Avui fa un mes que el meu petitó va fer dos anys. Tenia l’entrada mig preparada per aquell dia però al final no vaig poder acabar de polir-la i publicar-la i em sento rematament malament, així que aquí va, un mes tard:

_V6B7689

Avui és el teu dia, i ara ja ets prou conscient per adonar-te’n. Saps que avui fas dos anys i vas dient “dosh” a tort i a dret mentre amb el teu característic somriure, mig avergonyit mig provocador, envies una mirada murri a qui et mira.
De bon matí no estaves gaire convençut. Anaves dient que no era el teu aniversari, que era el del P, però a l’escola ho has passat d’allò més bé a la “teva festa”, i a les fotos que hem vist et brillaven els ulls.

Avui fa dos anys que vas arribar al món, petitó meu, i ens ha costat molt trobar el nou equilibri a casa, no per culpa teva, tot al contrari. Has estat un bebè tan fàcil i has reclamat tan poquet espai que ens ha costat veure i entendre les teves necessitats. Hauria sigut tot més evident si haguessis sigut més demandant, però ja ens anava bé que tu anessis al teu aire, i quan de sobte vas començar a treure el caràcter i a demanar el teu lloc ens va costar ressituar-nos. Ens vas pillar per sorpresa, no t’ho negaré.
Ara podem dir que som una família de quatre ben equilibrada, i ha estat gràcies a tu. El P ha necessitat aprendre de tot plegat, i tu ens has ajudat molt. Ets un nen alegre, xerraire i juganer. També tens molt de geni i mostres clarament les coses que no t’agraden. No et deixes trepitjar, i m’encanta! El Papa i jo ens pixem de riure quan sentim com renyes a ton germà i el P ha hagut d’aprendre a tenir molta paciència amb tu i, tot i que li ha costat recuperar la seva essència, ara és molt més feliç que abans de tenir-te al seu costat.
Ets adorable, i sé que no sóc objectiva perquè sóc la teva mare, però tothom que et coneix diu que és impossible no estimar-te. Ets dolç, carinyós, petoner i simpàtic. Súper extravertit i sociable, sempre tens un somriure per qualsevol desconegut que et digui alguna cosa. Tot el dia cantes i xerres, envoltat dels teus animalons i figuretes diverses, liderades pels Gegants del Pi que no se separen de tu més que per anar a l’escola. Et miro mentre jugues i sento que ets feliç, i això per mi és el més important de tot… sé que en alguns moments, sobretot els primers mesos, no ho vaig fer bé del tot i espero no tornar-te a fallar, amor meu.

Des d’abans de néixer m’has ensenyat moltes coses. Potser a tu et semblarà una tonteria, però he après el que són els pròdroms de part i fins a quin punt les dones que els patim ho vivim en soledat.
He après que tenir un fill no t’ensenya tot el que has de saber per a tenir un segon fill.
He après que la lactància és cosa de dos i de poc serveixen els mesos de lactància anteriors amb els altres fills si no estàs prou atenta al que cal fer. He après fins a quin punt valen la pena les hores enganxada al llevallets per a garantir la teva lactància exclusiva fins els 6 mesos.
He après que els nens necessiten als pares encara que no ho demanin. He après a gaudir de les estones a soles amb tu com si valguessin or.
He après a acceptar el joc físic i de contacte entre germans, encara que m’ha costat. He après a gestionar les teves rebequeries. He après a gestionar les baralles amb el teu germà, i això m’ha enriquit moltíssim.
He après a observar sense intervenir, a respectar la teva individualitat, a entendre que els fills no són iguals tot i que tu els vulguis tractar de la mateixa manera.
He après a valorar més les coses bones que tinc a la vida, el que de veritat importa,… a valorar el temps que passo amb vosaltres més que abans.
He après a estimar com mai m’hauria imaginat que seria capaç.

Per tot això et dono les gràcies. Perquè tu m’has convertit en una millor mare i una millor persona, i espero seguir aprenent al teu costat durant tot el que em queda de vida.

La mama que t’estima fins a la lluna i tornar milions de cops.

Estrenem nova imatge!

Etiquetes

, , , , , ,

Després de la bona notícia de l’esperada del nou membre de la família, i aprofitant que ahir vaig fer anys, a manera d’autoregal et presento la nova imatge del meu quart fill!!!

Ja fa mesos que s’estava gestant aquest petit canvi però amb el bloc tan oblidat no li trobava el sentit a fer el pas, així que ho he anat ajornant. Però què coi, ja en tinc ganes perquè estic boja de contenta amb la nova cara del CosetesNostres. Continua llegint

Esperant la nena!!!

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Més de tres mesos després de la última entrada, aprofitant que és el dia de la mare (diada de controvèrsia entre moltes altres), avui vinc a justificar tan llarga absència.

Feliç, emocionada i plena, amb la felicitat a flor de pell, us vinc a dir que estic embarassada de la meva desitjada petitona. No, no hem anat a buscar la nena, perquè sempre havíem dit que volíem tres fills, però no us negaré que ens ha fet una il•lusió immensa i que he fet tot el possible (ja sigui científicament demostrable o no, sobre això vull escriure una entrada aviat) per a que aquest cop arribés la nostra esperada Laia.

Aquest embaràs no està sent com els altres dos. Des del primer dia ha “patit” els efectes secundaris de gestar una nova vida i, tot i que no vull queixar-me perquè sabia perfectament el que implica un embaràs, he passat per nàusees, marejos, ciàtica, insomni,… i el corresponent esgotament extrem. Si a això li sumem dos nens de 2 i quasi-4 anys, que em roben la poqueta vitalitat que em deixa la panxa, tenim la combinació guanyadora. És per això que he hagut de deixar una mica de banda el bloc, que escric sempre a les silencioses nits de casa meva, quan els nens dormen i el Papa es tira a mirar la tele. Aquests moments “meus” han desaparegut quan a les deu de la nit estic ja en son profund, però no ho canvio per res.

Espero no trigar en recuperar una mica de la meva energia perduda i poder recuperar el ritme de publicació d’entrades de nou. Ara estem de 17 setmanes i se suposa que el segon trimestre ha d’arribar aviat amb tota la seva esplendor… seguirem esperant-lo amb ànsies.

Us deixo amb algunes fotitos que ens va fer fa un meset la gran Mireia Comas.

Anar de restaurant amb nens

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Aquest últim mes, per un motiu o altre, hem anat molt a dinar fora amb els nens. No sé si acostumes a anar de restaurant amb nens. Si és així, sabràs de què parlo. Si és que no, no abandonis els bons hàbits, de gran vull ser com tu. Sigui com sigui, anar amb nens a un restaurant no és joc innocent, i aquí van algunes reflexions al respecte que m’han sorgit durant aquestes darreres setmanes:

Els nens s’avorreixen amb moltíssima facilitat

Ja ho sabràs, però no deixa de sorprendre’m: els nens tendeixen a l’avorriment més absolut a la més mínima. Si pretens que estiguin asseguts a taula sense res per menjar i cap joguina a mà començaran a buscar la manera d’entretenir-se de manera desaforada. Això implicarà, en la majoria de casos, jugar amb qualsevol cosa que tinguin a mà: gots, coberts, tovallons, plats,… si tens dos o més nens has de procurar separar-los, assegurar una distància prudencial entre ells per evitar que es posin a lluitar emulant a Sant Jordi i el Drac, si és que vols dinar, és clar. Tot plegat és terriblement perillós. A més, dificulta terriblement poder llegir amb calma la carta del restaurant. Al final acabes demanant el primer que llegeixes quan apareix el cambrer. Per res del món se t’acudiria dir res com:

  • “No, encara no sé el que volem” – amb veu d’interessant,

quan apareix l’oportunitat de liquidar aquell moment crític, no fos cas que s’allargués l’agonia encara més.

El menú infantil

Els meus fills prefereixen menjar com la resta. Són petits, no són estúpids. Entenc, però, que hi hagi restaurants que ofereixin menú infantil pels més petits, i entenc encara més als pares que trien aquest menú pels seus fills. És pura supervivència per dos motius:

  • Ja hem dit que no has pogut mirar amb calma la carta i aquesta és l’opció que minimitza el temps de decisió
  • Tu i jo sabem que no hi ha res pitjor que un nen a un restaurant davant d’un plat que no vol tastar.

Continua llegint

Com educar als fills?

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

És l’eterna pregunta. Tots els pares, en un moment o altre, ens fem aquesta pregunta: Com he d’educar als meus fills? Com els converteixo en persones vàlides, empàtiques, amables, independents, autònomes?

Hem de partir d’un principi bàsic: tots els pares volem el millor pels nostres fills. Només per això, un fet és evident: tots els pares busquem el mateix. El nostre objectiu final és idèntic:

Tots els pares volem que en el futur puguin viure la seva vida de la manera que vulguin tot respectant als altres, que puguin formar la seva pròpia família, si volen, que puguin resoldre per sí mateixos els seus propis conflictes, que tinguin capacitats per sortir-se’n quan arribi el moment i, sobretot, que siguin feliços amb el que tenen. Cadascú ho fa a la seva manera, potser el que jo considero correcte a tu et sembla una barbaritat. Potser el que tu fas amb ple convenciment a mi em sembla incorrecte. La realitat és que tots tenim raó i ningú la tenim.

Educar als fills no és fàcil. Ben mirat, avui en dia, ser pares és tremendament difícil, deixem-nos d’eufemismes.

És per això que avui et vinc a desvetllar un secret: les claus per a l’educació conscient. Quan t’ho digui et semblarà molt obvi però no ho és en el moment en què ho oblidem constantment. Aquest hauria de ser el punt de partida per a tots els pares del món. No existeix una educació possible si no es parteix d’aquesta base. Continua llegint

Propòsits pel nou any

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , , ,

Sé que arribo una mica tard. Tots els blocs que segueixo ja fa setmanes que han posat per escrit els propòsits d’aquest nou any, però jo sempre vaig tard, i potser ho canviaré algun dia, o potser no… tant se val. Doncs bé, aquí van els meus propòsits pel que fa al nou any. Alguns relacionats amb el bloc, d’altres no: Continua llegint

Moments de crisi, pets i botigues cares

Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Posem-nos en situació: estàs passant un meravellós dia amb el teu fill gran, que resulta que avui no té cole. Després d’un matí de jocs a casa, heu anat fins al Centre Comercial que teniu més a la vora per a dinar a un restaurant, i ell ha triat la pizza, de pernil i formatge. Quan acabeu de dinar, encara falta una estoneta per a que comenci la peli que aneu a veure al cinema, així que feu temps pujant uns quants cops als cavallets, tot i que tu el que realment volies era passar pel Zara a mirar-te un anorak que els Reis no van pensar en deixar-te a l’arbre. És el primer cop que aneu al cine, ell està entre intrigat i nerviós. Quan t’adones s’ha fet tard: haureu d’anar una mica a corre-cuita cap al cinema si voleu arribar a temps de comprar les crispetes i seure tranquil·lament abans que comenci la peli.

Just en el moment en què decideixes que ja heu de marxar i enfileu cap al carrer el teu fill es para en sec i sents:

– “Mama, m’he tirat un pet”

Davant aquesta confessió, la teva resposta (com sol ser habitual) és:

“Molt bé, fill. Tot el que és dolent cap a fora”

La seva cara i els seus peus clavats a terra ja et fan intuir que alguna cosa no rutlla:

“No, mama, no m’entens. M’he tirat un pet mooooolt gran”

Valga’m déu! Que l’hem cagat! (dels calçotets, parlo) T’ajups, i amb tota la por del món, el cor encongit i els ulls mig tancats, ho confirmes: calçotets cagats. Continua llegint

Llibres infantils sobre el nadal

Etiquetes

, , , , , , , , ,

Avui enceto una secció que feia temps que volia engegar, llibres infantils de diversa temàtica. Sé que hi ha molta informació sobre llibres infantils per la xarxa però tinc ganes d’ensenyar-te els que nosaltres tenim a casa. Avui començarem amb els llibres infantils sobre el nadal.

A casa tenim força llibres, i de tant en tant anem a la biblioteca per a agafar en préstecs uns quants, per tal que aprenguin el valor de tenir cura dels llibres, perquè els que tenim per casa sovint acaben una mica malmesos, pobrets. És per aquest motiu que procuro anar-los renovant regularment, de manera que sempre trobin llibres que els cridin l’atenció perquè fa temps que no tenen a les estanteries. També faig aquesta rotació amb els llibres que parlen de tradicions i que tenen relació directa amb les estacions i els diversos moments de l’any.

Avui, com t’he avançat, et vull parlar dels llibres infantils sobre el nadal. Ara fa just uns dies vaig fer una renovació de l’estanteria i vaig recuperar alguns llibres guardats de l’any passat, vam anar a la biblioteca per agafar-ne uns quants i n’he comprat tres de nous. Aquí te’ls presento: Continua llegint

El deslletament nocturn del G: un procés més llarg de l’esperat

Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Torno a parlar de deslletament nocturn, i és que fa més de dos mesos que escrivia una entrada des de l’hospital anunciant que havia decidit deslletar al G per les nits… i aquí seguim. No me n’he sortit, encara. Tampoc ho visc com un fracàs, però em sento una mica frustrada, tot i sóc conscient del què està passant: em sap greu pel G.

En tot això hi ha un tema que em remou per dins, i és aquest concepte que s’escolta últimament del “deslletament respectuós”. Fa uns dies vaig llegir un article que afirmava que no existeix el deslletament respectuós com a tal, que tot deslletament forçat o induït per la mare no és respectuós amb el nen. No estic d’acord, no n’estic gens d’acord. Hi ha maneres i maneres de deslletar. Està clar que el nen, quan el deslletament el força la mare, no s’ho espera. En alguns casos el procés pot ser dolorós, no dic que no, però conec casos (en primera persona) de deslletaments forçats per la mare però realitzats de manera tan gradual i respectuosa amb el nen que aquest no ha patit gens, sense plors incontrolables o el sentiment de pèrdua que es descriu en aquell post. De totes maneres, llegeix el post perquè diu moltes altres coses que de ben segur t’ajuden si estàs passant pel mateix procés que jo. Només estic en desacord amb la primera part però crec que és un gran text.

En qualsevol cas, per mi el deslletament sempre és respectuós. És respectuós amb la mare que decideix deslletar. El deslletament que ara començo serà respectuós amb mi, les meves necessitats i les meves emocions. Per què no podem parlar de deslletament respectuós amb els desitjos de la mare alletadora? Quan una mare decideix deslletar el seu fill acostuma a fer-ho quan ja s’ha sobrepassat de molt el seu límit, no es deslleta un fill a les primeres de canvi sense pensar-ho molt prèviament.

A banda d’això, de la necessitat de sentir que el G no pateix en excés en tot aquest procés que necessito forçar jo (que ja té prou tela assumir tot això), he de dir que, pel que fa als efectes pràctics del propi deslletament nocturn, em fa mandra lidiar amb les nits horribles que implica i, a més a més, em falten energies per a negar el pit quan estic gairebé inconscient al llit. Avui vinc a desfogar-me, explicar-te com em sento, el que penso i sé del tema i, d’aquesta manera, posant-lo negre sobre blanc, mirar d’agafar energies, vèncer la mandra i aconseguir l’empatia suficient per ajudar al G a superar el dol que ha de passar. I és que necessito veure llum al final d’aquestes nits tan llargues. Continua llegint