Etiquetes
Bebès, Criança, Lactància, LaGent, Mamis, Maternitat/Paternitat, Nounat, Prolongada
Donar el pit és dur, sobretot al principi. I ho escric així, generalitzant, que ja sé que no està bé. Una lactància exitosa exigeix que la dona posi el nounat i les seves necessitats per davant de les seves pròpies. Aquesta és la realitat de la lactància a demanda, que és la única lactància materna que existeix. Perquè sí, la lactància a demanda significa això: quan el nen vol, el nen al pit. I no només per gana. El nadó pot voler pit per a relaxar-se, per adormir-se, perquè té set, per a calmar-se, per a ubicar-se a aquest món que l’acull sorollós i amb presses i per al que no està preparat. I a ell no li expliquis que tu tens son o gana o necessitat d’anar a fer un pipi. El nounat ens necessita i aquesta dependència total i absoluta pot arribar a desbordar. Dependrà del nadó, evidentment, perquè hi ha nadons que mengen i dormen, i de la mare i la seva capacitat de tolerar el plor del seu fill, i de l’ajuda que tinguis,… però es pot dir que la majoria de dones tenen, en un moment o altre o en tot moment, la sensació de tenir el nen enganxat al pit tot el sant dia. Ens ha passat a moltes. I quan parlo en plural ho faig des del coneixement que em donen les meves mamis 2.0 i 3.0. Gràcies a elles no conec només les meves dues lactàncies sinó aproximadament unes 50, totes elles amb final feliç.
Però anem a pams. Continua llegint
