“Semblen nuvatus, kullons!“. Això haurà pensat el G aquesta nit…
I no li falta raó. A favor nostre he de dir que les 2 de la matinada no és el moment més lúcid del dia pels pares de les criatures (d’acord, no tenim gaire moments lúcids últimament, però les 2 de la matinada no és un d’ells).
El G està malalt. Ni la pediatra sap què té, “segurament és del coll”, així que menys nosaltres. Algun virus, segur… La qüestió és que té febre, ploriqueja molt, dorm encara més i no menja. I vol molta teta.
Aquesta nit, en el tercer despertar nocturn, a allò de les 2 del matí, me’l poso al pit, com faig sempre. El pobre comença a menjar però amb el nas tan tapat poca cosa endrapa. Li donem Apiretal, sembla que torna a tenir una mica de febre. Se’l pren i segueix amb la lleteta. Com passa sovint, comença a ploriquejar i demana l’altre pit. Me’l canvio i segueix bevent. Al cap d’una estona comença amb el seu joc de mossegada per aquí, mossegada per allà. Com que encara no he arribat al punt de tolerància al dolor dels fakirs me’l trec del pit.
Això sembla que no li ha agradat. El ploriqueig es converteix en un plor més consistent. L’agafo en braços i començo a passejar per l’habitació. “Buaaaaaah” diu ell. Continua llegint
