Etiquetes

, , , , , , , , ,

Sí, ja us ho vaig dir fa temps: tot i que no m’agrada comparar els meus fills, és inevitable.

Avui re-escric una entrada que fa temps que em voltava pel cap. Volia explicar-vos l’odissea que suposa diàriament realitzar un trajecte a peu pel carrer en companyia del P. Tal i com l’havia escrit venia a dir: què coi he fet malament per a que el meu fill s’entretingui absolutament amb qualsevol cosa que es troba pel camí?

Sincerament, és una cosa que sempre li he permès. El passeig de tornada a casa des de casa dels avis sempre ha estat una estona de “relax”, sense presses. Ja amb poc més d’un any recordo el dia que vaig decidir deixar el cotxet a casa i anar a peu al pàrking. Cents metres de distància. Una hora. Quan ja portava deu cops baixant i pujant corrent la rampa del súper vaig començar a pensar que alguna cosa no estava fent bé… o sí? Mai he volgut coaccionar la seva necessitat innata de descobrir el món al seu aire. Ha estat sempre un nen molt curiós, observador, al que li encanta experimentar. Suposo que hi haurà nens semblants al món, no dic que no, però per mi és totalment apassionant veure com el mateix trajecte fet dia rere dia segueix despertant en ell la mateixa fascinació. Una formiga, una fulla caiguda de l’arbre, un forat en un tronc, una abella morta, una peça de panot trencada, una paret guixada, un xiclet enganxat a terra, un pal, una font, una botiga, la porta automàtica de la farmàcia, una rampa per minusvàlids, un mirall, un cotxe mal aparcat,… qualsevol excusa és bona per aturar-se, agenollar-se, tocar i remirar el món. I si fan obres al barri la cosa ja pot ser per nota. L’any passat el trajecte habitual era d’uns cinc minuts i es transformava en uns vint-i-cinc, però aquest any, amb el canvi d’escola i rutines, el trajecte és d’un quart d’hora que es transforma en hora i mitja tranquil•lament… I tot i que aquests passejos m’ajuden a cultivar paciència a quilos, mai he deixat de preguntar-me perquè la resta de nens del món van agafats de la mà dels seus pares i caminen amb pas ferm amb la única intenció d’arribar al lloc on han d’anar. Al P això mai li ha interessat. Sincerament, pensava que el problema era meu, que jo l’havia transformat en el que era… però no, estava equivocada.

Amb el G he descobert una nova manera de caminar amb nens pel carrer. Ell surt de casa a peu i et dóna la mà. No he fet res diferent al que havia intentat fer milers de cops amb el P. Simplement el primer dia que vaig sortir sense cotxet li vaig dir: “G, dóna’m la mà” i me la va donar! Després de la sorpresa inicial, la cosa va anar en augment… vam passar per davant d’un arbre i el G seguia agafat de la meva ma i amb pas ferm es dirigia al següent arbre. “No l’haurà vist” vaig pensar jo. Però no, el segon arbre també el va passar de llarg sense ni mirar-se’l… “Carai! Així sí que dóna gust anar pel carrer”. La sorpresa va ser majúscula quan girem pel primer carrer i passem per davant d’una botiga amb un aparador preciós ple de coses… i ell segueix caminant cap al pediatre. Aquí ja la cosa va començar a semblar-me irreal, no m’ho podia creure… ho havia aconseguit! Era una crack! Amb el G sí que havia fet bé les coses… amb ell sí que podria anar pel carrer sense problemes… així sí!
Quan vam haver caminat ja dos illes de cases senceres, sense cap aturada en el nostre camí, el meu cap va començar a donar voltes sense parar. Què estava passant? “És que el G no sent curiositat per res? El món no li sembla emocionant?” El cervell m’anava a mil per hora: “Hauré fet alguna cosa malament? No l’he deixat explorar prou al seu aire? Què ha fallat?” Començava a sentir-me angoixada i trista. Me’l mirava, allà agafat de la meva mà, somrient-me i feliç camí de les vacunes, i no me’n sabia avenir…
Aleshores em vaig aturar, em vaig posar a la seva alçada i li vaig fer una abraçada. Ell em va abraçar amb força en resposta i em va dir “mama” amb la seva veueta preciosa.

Realment no sabem el que volem, mai res ens està prou bé? Sempre dic que els meus fills no poden ser més diferents. Tenen moltes característiques similars però està clar que el seu temperament és molt distant, i l’important és saber-ho veure, acceptar-ho, potenciar el que tenen de bo cadascun d’ells i, sobretot, estimar-los per damunt de totes les coses d’aquest món.

No tornaré a comparar-vos. Definitivament sou únics i irrepetibles.