Etiquetes

, , , , , , , , , , , , ,

Torno a parlar de deslletament nocturn, i és que fa més de dos mesos que escrivia una entrada des de l’hospital anunciant que havia decidit deslletar al G per les nits… i aquí seguim. No me n’he sortit, encara. Tampoc ho visc com un fracàs, però em sento una mica frustrada, tot i sóc conscient del què està passant: em sap greu pel G.

En tot això hi ha un tema que em remou per dins, i és aquest concepte que s’escolta últimament del “deslletament respectuós”. Fa uns dies vaig llegir un article que afirmava que no existeix el deslletament respectuós com a tal, que tot deslletament forçat o induït per la mare no és respectuós amb el nen. No estic d’acord, no n’estic gens d’acord. Hi ha maneres i maneres de deslletar. Està clar que el nen, quan el deslletament el força la mare, no s’ho espera. En alguns casos el procés pot ser dolorós, no dic que no, però conec casos (en primera persona) de deslletaments forçats per la mare però realitzats de manera tan gradual i respectuosa amb el nen que aquest no ha patit gens, sense plors incontrolables o el sentiment de pèrdua que es descriu en aquell post. De totes maneres, llegeix el post perquè diu moltes altres coses que de ben segur t’ajuden si estàs passant pel mateix procés que jo. Només estic en desacord amb la primera part però crec que és un gran text.

En qualsevol cas, per mi el deslletament sempre és respectuós. És respectuós amb la mare que decideix deslletar. El deslletament que ara començo serà respectuós amb mi, les meves necessitats i les meves emocions. Per què no podem parlar de deslletament respectuós amb els desitjos de la mare alletadora? Quan una mare decideix deslletar el seu fill acostuma a fer-ho quan ja s’ha sobrepassat de molt el seu límit, no es deslleta un fill a les primeres de canvi sense pensar-ho molt prèviament.

A banda d’això, de la necessitat de sentir que el G no pateix en excés en tot aquest procés que necessito forçar jo (que ja té prou tela assumir tot això), he de dir que, pel que fa als efectes pràctics del propi deslletament nocturn, em fa mandra lidiar amb les nits horribles que implica i, a més a més, em falten energies per a negar el pit quan estic gairebé inconscient al llit. Avui vinc a desfogar-me, explicar-te com em sento, el que penso i sé del tema i, d’aquesta manera, posant-lo negre sobre blanc, mirar d’agafar energies, vèncer la mandra i aconseguir l’empatia suficient per ajudar al G a superar el dol que ha de passar. I és que necessito veure llum al final d’aquestes nits tan llargues.

 

El meu pit té un límit

Ja no vull donar el pit. Això ho tinc clar. Sincerament, jo ja fa molt que vaig arribar al meu límit. En el meu cas concret, aquest límit arriba molt aviat. Ja em va passar amb el P. Per mi la lactància ideal acabaria als 12-14 mesos. A partir d’aquesta edat deixo de gaudir-ho, no em preguntis el perquè, no en tinc la més mínima idea. La meva lactància té data de caducitat, m’agradaria que no fos així, m’agradaria gaudir-ho o que simplement no em fes res alletar fins els 3 o 4 anys, o fins que els meus fills decidissin que en tenen prou… però no, he d’acceptar que la meva Jo-alletadora se’n cansa molt abans. Potser són prejudicis propis, pressió social inconscient, potser la meva necessitat de sentir-me menys lligada,… no ho sé, i segurament mai ho sàpiga, però m’he de respectar, acceptant això començo el meu propi procés.

Amb el P ho vaig viure bastant malament. Em sentia malament pel fet de no gaudir-ho com se suposava que havia de fer-ho. En aquell moment es va unir al fet que vaig quedar-me embarassada quan ell no tenia ni 14 mesos, i vaig relacionar-ho amb això, una espècie d’agitament de l’alletament, cosa que encara em feia sentir pitjor: li estava negant el que necessitava per les meves presses de donar-li un germà que ell no havia demanat.

 

La meva experiència prèvia

Per sort el P va tenir un deslletament gradual molt tranquil. Ens ho va posar molt fàcil. Quan em vaig quedar embarassada ja només prenia pit tres o quatre cops al dia. Al voltant de l’any el P va passar de despertar-se diversos cops cada nit a tenir un únic despertar. La única presa que feia alguns dies, a l’hora de migdiada bàsicament, la vaig eliminar aquell mateix estiu durant les vacances, i només ens quedaven les tres relacionades amb la nit: per anar a dormir, en el despertar nocturn i la del matí. La primera que vàrem eliminar va ser la de mitja nit. Va ser relativament fàcil. Vam aplicar el “mètode pare” (podeu trobar molta informació per la xarxa, es tracta que el pare s’encarregui del nen en els despertars nocturns) i van ser dues nits de plors en braços del Papa. La tercera nit ja no es va despertar. Tot rodat. Deslletament nocturn i nits d’una tirada van anar íntimament lligats. Les altres dues tomes ja no em molestaven tant, la seva eliminació efectiva la vaig anar post-posant fins que vaig veure que si no feia res allò acabaria en una lactància en tàndem que no em volia ni plantejar. Però avui vinc a parlar del deslletament nocturn, així que deixaré aquest tema per un altre dia.

 

Què ens està passant amb el G?

Després de la nostra experiència prèvia amb el P pensàvem que sabíem com deslletar de nit… què innocents. Està clar que cada fill ve al món a ensenyar-nos moltes coses i el G, concretament, ens ha dit clarament que el deslletament nocturn no és tan fàcil com el P ens va fer creure. El G, que ja té vint mesos, encara es desperta dos o tres cops cada nit. Alguna nit s’ha despertat només un cop, però és excepcional. També ha fet alguna nit d’una tirada, però crec que les recordo totes i no arriben a cinc. En aquest sentit les seves nits són més caòtiques que les del P, mai saps què t’espera. Sóc conscient que amb 20 mesos és possible que encara no estigui preparat per dormir tota la nit sencera sense despertar-se, una nit rere l’altra. La teoria me la sé. També sóc conscient que el deslletament nocturn no sempre és la solució per a que dormin sense despertar-se. Ja ho he entès. Algunes nits he aconseguit que no prengui pit fins a les 6 del matí, solucionant els altres despertars amb abraçades i estirant-lo al nostre llit. Altres dies a la 1 no hi ha manera de calmar-lo i acabo cedint i posant-lo al pit… sento que no estic fent les coses de manera coherent. Estic segura que ara mateix té un bon embolic, el pobre. Tinc clar que he de fer alguna cosa, no puc anar variant el criteri d’una nit a l’altra, perquè ell així no sap mai què esperar… hem de posar uns límits més clars, i tenint en compte el meu desig de deslletar de fa mesos, el més respectuós per mi és eliminar el pit de nit definitivament. Amb el P tenia una motivació: estava embarassada i tenia clar que volia deslletar-lo amb temps per tal d’evitar la lactància amb tàndem. Ara possiblement em falta una motivació… i per això escric avui aquest post.

 

Com realitzar el deslletament nocturn:

És un tema delicat. Molt difícil donar consells. Cada parella ha de trobar la seva manera, i dependrà de la implicació del pare, de la facilitat del nen de calmar-se en braços, del seu propi temperament, del nombre de despertars nocturns, de l’edat del nen,… Hi ha un molt bon text a la web d’Alba Lactancia que explica a grans trets les diverses opcions disponibles pel deslletament, i una entrada al blog de l’Alba Padró on parla de deslletament nocturn en concret: hi ha qui deslleta de nit i substitueix el pit per un biberó. És una opció. Hi ha qui deslleta de cop i reforça l’ús del xumet. Hi ha qui canvia el nen d’habitació i deslleta de nit, tot alhora, amb intervenció o no de la mare (així vam fer-ho amb el P). Hi ha qui reconfigura les habitacions i fa dormir al pare amb el nen durant un temps, qui aprofita per fer-lo dormir amb un germà gran, inclús qui marxa de casa durant unes nits… Totes les opcions són respectables. Cadascú fa el que pot, i les mares en aquesta fase patim, algunes més que d’altres, això no se’ns pot negar. No és gens fàcil per a nosaltres, malgrat estar plenament convençudes. Tot i desitjar el deslletament amb totes les nostres forces.

En el nostre cas hem optat per intentar calmar el nen en braços mentre se li explica que el pit està dormint. De moment no ens em sortim pels motius que he explicat abans. De moment. Hem descobert que el G no es calma amb son pare, ha estat sempre un nen que s’adorm al pit. Inclús ara, amb 20 mesos, s’adorm gairebé cada dia al pit. Això és una trampa mortal perquè és molt fàcil adormir-lo, però ha fet que no haguem inventat altres mètodes. Amb el P, amb poc més de mig any, se’ns va esgotar aquesta eina i vam haver d’explorar altres maneres de calmar-lo i ajudar-lo a dormir. És evident que la facilitat del G per adormir-se al pit ens ha perjudicat en aquest aspecte i ara li costa molt calmar-se i dormir-se amb son pare (que no ha hagut d’exercir mai aquest rol que en el moment d’anar a dormir sempre s’ha ocupat del P). És per aquest motiu que prefereixo ocupar-me jo dels despertars nocturns, no negar-li els meus braços ja que li estic negant el pit. Sento que és el que he de fer. El que em fa sentir menys malament.

Aquesta serà la manera com faré front als propers dies i setmanes. Podré fer-ho abans d’acabar l’any? Me’n sortiré? No les tinc totes, sincerament. En tot cas, aniré fent cas al meu instint… espero que això no duri tant com les obres de la Sagrera.

Ah, fa temps que conec el llibre “La teta cansada” i com que crec que ha arribat el moment de posar tota la carn a la graella… algú em pot explicar la seva experiència amb el conte? Demà miraré d’explicar-li al G per primer cop, a veure com s’ho pren.

 

Necessito ajuda!!!!

Per què no m’expliques com vas deslletar el teu fill? Ho vas decidir tu (o la teva parella) o es va deslletar ell? Amb el deslletament nocturn vàreu solucionar els despertars? Et vas sentir mai com em sento jo ara mateix? Els teus comentaris m’ajudaran a seguir amb tot això, em sento força superada.

Hi ha un grup al facebook on la gent comparteix les seves experiències amb el deslletament, segurament m’animi a participar-hi, tot i que aquests grups amb gent desconeguda acostumen a agobiar-me una mica, mai saps qui et parla ni la seva experiència prèvia i es fa difícil de valorar els consells que et donen.

Jo crec que aniré explicant com ho portem a través de twitter, per si algú sent curiositat i em vol donar suport. Potser així trobo la motivació definitiva que sento que ara em falta.

 

Una reflexió final

Precisament buscant informació sobre el llibre que et comentava, vaig trobar ahir una publicació al facebook sobre el tema. Els comentaris d’algunes persones em van deixar ben tocada. Està clar que hi haurà gent a favor o en contra de forçar el deslletament, no parlo d’això. Parlo de frases com “el meu pit i jo plorem sovint però prefereixo plorar jo a veure als meus fills plorar perquè la mama els treu el pit”. No vull jutjar ningú, no sóc ningú per fer-ho, però comentaris com aquest em fan pensar que hem passat de controlar i dirigir els nens d’una manera tremendament conductista, a cedir als seus desitjos i necessitats passant per sobre de les nostres pròpies necessitats com a persones i, el que és més greu, la nostra pròpia dignitat. Com volem que els nostres fills aprenguin veritables habilitats per a la vida com ara empatia, respecte per sí mateixos i pels altres, comprensió de la diversitat d’opinions, acceptació de la pròpia frustració,… si no ens respectem a nosaltres mateixos davant d’ells? Crec que ens estem posicionant a l’altre extrem. En alguns casos estem passant-nos de frenada i la “criança respectuosa” amb els nens ens està deixant en una situació totalment vulnerable. Els nostres fills necessiten trobar en nosaltres una guia de vida, que els ajudi a créixer com a persones sanes, i amb alguns comportaments crec que els estem fent un mal favor als nostres petits. I m’incloc, que consti.

Només volia deixar-te aquí aquesta reflexió, crec que escriuré algun dia sobre el tema perquè em remou molt per dins.

Imatge | Pixabay

Anuncis