Etiquetes

, , , , , , , , , , , ,

Després d’unes setmanes d’espera, aquí teniu la segona part dels imprescindibles. En aquesta entrada parlarem del que necessitem per a sortir a passejar amb el nadó.

Com ja us vaig dir el dia que presentava aquesta sèrie d’entrades d’imprescindibles, cada família i cada nadó decidirà el que realment necessita per sortir de passeig. Però així com amb altres coses els desitjos del pares poden adaptar-se més o menys a les necessitats del nadó, el tema del passeig amb el bebè pot tornar totalment boig a qualsevol. I és que tu pots desitjar amb totes les teves forces sortir de passeig amb el cabàs més car i bonic del mercat, però si el teu nadó decideix que no li agrada anar estirat lluny dels teus braços, els passeigs poden convertir-se en un autèntic malson. I a la inversa igual: potser ets un pare que està decidit a portejar el seu bebè dia i nit… us he de dir que hi ha nadons als que no els agrada sentir-se enganxats al cos dels pares sense possibilitat de moviment.

Mentre preparava aquesta entrada una mami que segueixo va publicar una entrada sobre el tema i he de dir que em va passar exactament igual, però a la inversa. El P va ser nen de porteig, des del primer dia i fins que ha anat caminant a tot arreu. El G des del primer dia ha adorat el seu cabàs. Tot depèn del temperament del nen, bàsicament.

Però entrem al tema, perquè com veieu hi ha dues opcions bàsiques: cotxet o porteig.

Cabàs i cadira de passeig: la principal preocupació i, habitualment, l’objecte de desig principal de tota casa que espera un bebè. Quan estàs embarassada i ja passes de la setmana 20, sembla que tot el món s’alinea per atacar els pares primerencs amb l’eterna pregunta: “Ja tens el cotxet? Pensa que segons el que vulguis triguen mesos en donar-te’l!”. Us explico un secret: els nens no necessiten el cotxet per néixer.

El següent secret que us vull explicar és que no sé gaire de cadiretes. Hi ha milions de models i tipus, marques, submarques,… és un món gairebé infinit, amb còpies barates de cadiretes cares, versions light, quatre per quatre, cadiretes que s’estiren del tot, d’altres que reclinen el recolza peus… Us dic la veritat? La única cosa que sé és el que he buscat pels meus fills i ho sé gràcies a hores navegant per la xarxa buscant informació i llegint a gent que sap moltíssim més que jo. I és que amb la meva dèria amb les cadiretes pel cotxe no he tingut temps de res més. En el seu moment no em vaig preocupar d’aquest tema perquè el P va heretar cadireta dels seus cosins, però la cadireta en qüestió va acabar destrossada literalment (era el setè nen que la utilitzava) així que al final vaig haver de rascar la butxaca per a tenir un lloc on deixar caure al G. I aleshores vaig descobrir quatre punts bàsics que hauria de voler qualsevol pare: un cabàs de tela (dels que NO estan homologats com a sistema de retenció infantil per anar en cotxe), una cadireta en forma de 4, uns bons amortidors i un xassís lleuger i/o amb unes bones rodes que permetin una bona maniobrabilitat. Això crec que és la base de tot. A partir d’aquí la tria dependrà de les necessitats i l’ús que n’hagi de donar cada família: dimensions reduïdes de l’ascensor o el cotxe, tipus de terreny pel que caminareu, importància que se li doni a la possibilitat de tenir cadira reversible, gustos estètics, cadira lleugera si no es té ascensor a casa,… Però us explicaré el perquè dels quatre punts citats:

Cabàs de tela: és el que demanarien tots els nadons del món si poguessin parlar. Un cabàs de tela és el més semblant a un llit: transpirable, aïllant del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu, contacte tou, grans dimensions, llibertat de moviment,… A més, pel fet de ser de tela acostumen a ser fàcil i ràpidament plegables per a posar-ho al maleter o guardar a l’armari.
Per mi, però, el més important és el fet que el ser de tela els converteix en l’antítesi del cabàs homologat per anar al cotxe com a grup 0, un dels objectes més monstruosos que conec dins el món de la puericultura: pensats per dur el nen al cotxe, estan fets de materials ignífugs i, al cotxe, només es poden col•locar en sentit perpendicular a la marxa (posant en perill el nadó en cas d’impacte), porten uns arnesos per lligar el nen (la qual cosa fa que el matalàs estigui foradat) i acostumen a tenir dimensions força reduïdes. Tot el que jo no voldria com a llit per a dormir, sincerament… doncs suposo que els meus fills tampoc ho voldrien. I de fet, el P no ho va voler. Aquest era el tipus de cabàs que vaig heretar. El P no el va ni tocar. Simplement l’odiava. Si teniu la sort d’heretar un cabàs d’aquest tipus feu-ne ús, evidentment… potser als vostres fills els agrada. Però si us plau, no l’utilitzeu mai per anar en cotxe en sentit perpendicular a la marxa. Els nens, al cotxe, SEMPRE a contramarxa (sí, mirant enrere).
Com identificar un cabàs homologat per anar en cotxe? Cabàs amb estructura de plàstic, arnesos per a lligar el nen i ganxos als dos extrems que pengen (i que són els que s’utilitzen per a passar els cinturons del cotxe). Si el veieu, fugiu i no mireu enrere.

Cadira en forma de 4: ergonòmicament parlant és el més adequat pel nadó, un cop passi a la cadireta. Si el nen aguanta al cabàs fins els 6 mesos potser seria un punt discutible, perquè ja no seria tan determinant, però si (com passa molts cops) el nen arriba un dia que es mostra inquiet al cabàs i demostra que vol veure món abans dels 6 mesos és important que tingui aquesta forma per evitar que llisqui avall. Si a més es pot reclinar totalment deixant el nen estirat, millor que millor. Major comoditat per a les migdiades. Una cadireta amb forma de quatre es reclina com un bloc, l’esquena i les cames sempre en el mateix angle de 90º. En una cadireta sense forma de quatre, quan el nen s’estira (ja parlem de nens grans) les cames els pengen, forçant una postura a la part baixa de l’esquena que sobrecarrega la zona. Imagineu-vos estirats al llit amb les cames (a partir del genoll) penjant. Aquesta postura forçada no és gens còmoda.

Bons amortidors: Aquest punt és important sobretot per als nadons. Penseu amb la quantitat d’irregularitats dels carrers. Cada cop que passeu per sobre d’un d’ells amb una cadireta sense amortidors esteu provocant un cop a l’esquena del nen. A millor amortidor, major comoditat pel nen. I jo busco la màxima comoditat. Quan hagueu de baixar voreres o travessar un parc de sorra amb un nadó dormint agraireu infinitament que el cotxet tingui els millor amortidors del mercat. La son del nen depèn d’això (i de moltes altres coses, però aquest no és el tema d’avui jejejejeje), sobretot mentre encara tenen ben viu el reflex de moro.

Xassís lleuger i/o amb bones rodes per una bona maniobrabilitat: de tots quatre, aquest és l’únic punt que no condiciona la comoditat del nen sinó la del pare/avi/conductor habitual, però podria posar-la en segon lloc. Quan el nadó neix i pesa tot just quatre quilets pot no semblar important. Quan, com jo, necessites arrossegar cotxet (amb els seus quilos), nadó (de quasi vuit quilos) i nen gran (de més de tretze) assegut al patinet, que la cadireta es pugui conduir amb facilitat inclús amb una sola mà no té preu, de debò.

El que us diria és que feu un recull de les característiques bàsiques que busqueu i aneu a una botiga especialitzada. Hi haurà punts als que podreu renunciar i d’altres que seran innegociables. La cadireta perfecta no existeix però podeu trobar una que s’adapti el màxim possible a vosaltres i als vostres nadons. Sobretot, tingueu en compte que els usuaris del cotxet són els nens. Penseu en ells i la seva comoditat per sobre de tot.

Porteig (fulards, motxilles,…): com a portejadora habitual us diré que els primers mesos, quan la majoria dels nens busquen irremeiablement el contacte amb els pares, el porteig es converteix en la única solució possible per a fer una vida mínimament normal. Precissament aquest matí una mami que segueixo en parlava al seu bloc. La qüestió és que pot sorgir (o no) d’una necessitat (tenir les mans lliures i/o garantir unes hores mínimes de son al nen sense haver d’estar tu també estirat amb ell dia i nit) però el porteig es converteix en un autèntic plaer per a pares i fills… Tothom que ho ha provat ho ha acabat gaudint.

Per a portejar amb seguretat el teu nadó cal tenir clars dos conceptes: és important adaptar l’element a l’edat del nen i és important que els que utilitzeu siguin ergonòmics. Torna a aparèixer la paraula ergonomia, i és que en el cas dels nens cal tenir molt en compte la seva particular fisiologia. Quan neixen no estan preparats per dur l’esquena i les cames estirades. Aquesta postura no respecta el seu cos i els crea tensions innecessàries. I ja haureu comprovat, si heu llegit alguna altra entrada al meu bloc, que jo sóc mare de no forçar postures ni situacions. Però en aquest cas és encara més important. Els portanadons ergonòmics són els que respecten la postura natural del bebè: esquena corbada, cames arronsades (els primers mesos amb els genolls per sobre del culet en postura granoteta) i cap contra el cor del portejador. Així és com ells es senten com a casa, tranquils, en pau amb el món.

Pels primers mesos jo he utilitzat un fulard elàstic. Per mi és meravellós, fàcil i pràctic. Tots dos l’han adorat. Quan ja han estat prou grans hem passat a la motxilla (sempre ergonòmica, fugiu de BabyBjorns de torn) i l’hem utilitzat molt de temps. El P de tant en tant encara la utilitza amb els seus 13 quilos i 2 anys i mig. Com que sempre la duem sota el cotxet per moments crítics del G, quan el P ha estat molt cansat n’hem fet ús. El punt bo de les motxilles ergonòmiques és que ho són tant pels nens com pels pares. Portar un nen de 15 quilos penjat d’una motxilla no ergonòmica ha de ser un autèntic suplici. Portar-ne un de 20 és simplement inviable. De fet, quan el nen pesa uns 8 o 9 quilos, si la motxilla no és ergonómica passa a millor vida irremeiablement… ja en vaig parlar fa mesos en una altra entrada.

Com que no em vull estendre més en el tema ergonòmic vs no ergonòmic us deixo només una imatge, que diuen que val més que mil paraules, i un enllaç a una entrada que parla extensament del tema i amb molt rigor.

2014-11-27-portabebes-ergonomico

Cadireta de segona edat: per acabar. Una cosa us he de dir abans d’entrar en el tema: les cadiretes de segona edat no són una necessitat real pels nens, som els pares els que en algun moment, pel motiu que sigui, la podem necessitar.

Les cadiretes de segona edat, popularment conegudes com cadiretes tipus paraigües, es van fer populars fa uns anys perquè moltes escoles bressol, per qüestions d’espai, demanaven als pares que deixessin les cadires de dos peces a casa. No els trec la raó, quan tens vint nens que arriben a l’escola amb cadiretes immenses necessites una classe sencera per a poder-les deixar. En aquest cas les cadiretes de segona edat permeten als pares dur els nens a l’escola sense que hagin d’anar caminant o en braços. Perfecte. Quan has de portar un nen de més d’un any amunt i avall, cotxe cap al cole, cotxe cap a casa, ara a casa els avis, ara a l’escola,… és una eina molt i molt útil.

Amb això clar, el titular del tema: les cadiretes de segona edat són una autèntica pedra. Tan se val que compris la més cara del mercat. Totes són igualment pesades i dolentes de conduir, i igual de incòmodes pels nens. Mireu l’estructura de ferros que tenen a l’esquena del nen i penseu com us sentiu vosaltres quan seieu en una cadira d’aquestes de ferro a les terrasses dels bars a l’estiu.

Quan el nen té sis mesos o un any i la compres et sembla meravellós, penses que perdre de vista el mega-cotxet és un alliberament. Amb els mesos t’adones del teu error: les cadiretes de segona edat són molt difícils de maniobrar, les seves particulars característiques les fan així, no hi ha més. Volem una estructura lleugera, rodes petites, plegat minúscul. Acaben sent un tros de ferro incòmode pel nen i incòmode pel conductor. I això s’accentua quan el nen ja no pesa 7, 8 o 9 quilos. Quan el nen arriba a l’any i supera els 11 o 12 quilos el tema es complica. És habitual sentir la frase “he hagut de mirar que no portés els frens posats, això no es belluga!”.

Jo vaig comprar una de les “senzilles” perquè ja m’havien avisat. N’estic molt contenta. L’hem fet servir quan hem marxat de viatge i durant molts mesos per a dur i recollir el P de l’escola. Si voleu comprar el super McLaren que sigui perquè voleu, no perquè penseu que serà millor que la que només costa 100 o 150 euros. Us asseguro que són exactament igual de dolentes.

Advertisements