Etiquetes

, , ,

I ja tornem a ser-hi. Novament un nadó bellugant-se com una serp pel terra de casa.

I quan ja feia mesos que no pensava en el tema, el llibre d’Emmi Pikler em torna al cap. I amb ell la necessitat de transmetre, a tothom que em vulgui escoltar, la importància de permetre als nostres nadons moure’s en llibertat des del mateix moment que neixen.

Fa uns dies us explicava que estava en tractament. Per sort encara no m’he curat. I qui em manté ben ancorada als meus pensaments és el P, que dia a dia em recorda que vaig fer les coses bé.

Si us he d’explicar en què consisteix això de la llibertat de moviments, ho tinc molt fàcil. Consisteix en vestir al nadó amb roba còmoda que permeti el moviment. Consisteix en garantir al nadó un espai lliure de perills i, alhora, amb els elements necessaris per a que pugui desenvolupar per sí mateix la seva psicomotricitat global, adaptant les joguines i elements al seu voltant per a mantener sempre la seva motivació en funció del seu nivell de desenvolupament. Consisteix en fer això i en no fer res més que això.

Sí, sembla fàcil, però pot resultar molt difícil. Perquè la base d’aquest no-mètode és eliminar les ajudes externes. I això no és el que els pares estem preparats per fer. Els pares tendim a ajudar al nadó, facilitar-li la vida, que prou dura és. I quan veiem que intenta girar-se i es posa de costat, li donem l’empenta final per a què es posi de bocaterrosa. I si li queda el braç sota el cos li treiem per a què no es faci mal. I quan el nen compleix el seu primer mes de vida inclús els mateixos pediatres ens diuen que el posem de bocaterrosa per a què enforteixi els músculs del coll. I quan ja té quatre o cinc o sis mesos el volem seure, perquè la vida des del terra és molt trista, i així li acostem les joguines, i el nen és feliç. I després el tornem a posar de bocaterrosa i l’ajudem a aixecar el cul, i ens estirem amb ell i li ensenyem com ha de gatejar. I si es mou enrere com un cranc l’agafem i el tornem a posar al seu lloc, i li tornem a acostar les joguines. I després el cridem amb una joguina, des de terra, per a que l’estímul el porti a voler acostar-se a nosaltres… i podria seguir i seguir, fins al moment en que creiem que el nen ha de posar-se de peu, i l’aixequem i l’aguantem per les aixelles. I després li donem la mà i l’ensenyem a caminar.

Des d’aquí us vinc a dir que no heu de fer res de tot això. Ho podeu fer, evidentment, però no cal. No cal per un motiu bàsic: els nens venen preparats per a fer tot això per sí mateixos si els donem l’oportunitat . No cal pas que els ho ensenyem. Sense la nostra ajuda ho faran igualment. I el que us puc garantir és que ho faran millor que si els ho ensenyeu (forceu) vosaltres, amb més seguretat, amb més destresa. I no només això. Permetre i afavorir que ho facin per sí mateixos té un munt de pros, i cap contra:

Els nens que aprenen per sí mateixos acostumen a caure molt poc, i quan ho fan acostumen a fer-se menys mal, perquè tenen les eines necessàries per a minimitzar els danys (cauen de cul i no de cap, per exemple, perquè tenen un major equilibri global). Això els dóna molta seguretat, són més conscients del que poden i no poden fer, perquè coneixen el seu cos a la perfecció. No es llencen a fer coses per a les que saben que no estan preparats. Els seus moviments són harmoniosos, producte de les hores i hores d’entrenament al terra, lluny d’hamaquites, trones i altres artificis. Però no només els afecta en la manera de moure’s. El seu caràcter es conforma en base a unes condicions molt particulars: se senten segurs de sí mateixos, autònoms i la seva autoestima augmenta cada cop que són capaços d’assolir determinats moviments o posicions per ells mateixos. A més a més, el fet de poder-se valer per ells mateixos, poder-se moure i acostar-se on volen rodolant o acostar-se a les joguines que volen, els converteix en bebès menys demandants, més autònoms, més tranquils.

I no cregueu que es tracta de deixar el nen abandonat a terra, es tracta d’acompanyar-lo, felicitar-lo per cada petit moviment nou assolit, de facilitar-li el moviment i procurar que la zona on es troba no suposi un perill per ell. Si permeteu al nen que es bellugui en llibertat, proporcionant-li uns superfície segura al terra de casa vostra, des del moment en què mostra que està preparat (comença a voltejar mínimament estant al bressol, per exemple) quan arribi als 5 o 6 mesos segurament ja sigui capaç de girar i bellugar-se el suficient per a agafar les joguines que pugui tenir al seu voltant.

Tot això no m’ho invento, ho podeu llegir als llibres. Jo tinc la prova vivent en la pell del P. He llegit molt sobre el tema i totes les característiques que atorguen als nens que han crescut amb llibertat de moviments les veig reflectides en ell… però ho admeto, podria ser casualitat. A veure què passa amb el G. Quan va néixer tothom deia que era molt tranquil. Realment no és tan mogut com el P però en comparació amb altres bebès de la seva edat té un major repertori de moviments i els realitza amb més destressa que la mitjana. Porta setmanes sense seure a l’hamaquita, passa hores al terra cada dia i això són moltes hores d’entrenament acumulat als seus gairebé set mesos. Al terra està com a casa i això no és gratis.

En canvi, forçar les postures del nen en aquesta fase (posar-lo de bocaterrosa, seure’l, posar-lo dret) no només no facilita l’aprenentatge dels moviments necessaris per assolir aquestes postures (sense la pràctica es fa difícil) sinó que deixa al nen contínuament “clavat en un lloc”, immòbil, reduït a una mateixa postura en la que es troba en fals. Tota l’estona que el nen passi “clavat” en una postura que no assoleixi per ell mateix és temps que està perdent per a perfeccionar els moviments que l’han de dur a poder-la assolir. D’aquesta manera, el nen es veu forçat durant tot el primer any de vida (en casos extrems, evidentment: quan el nen ja domina la bocaterrosa toca aprendre a seure, i quan ja està còmode assegut i pot seure sol, el posem de peu) a passar quasi immòbil part del seu dia, convertint-se en un bebè demandant, que necessita de l’atenció d’un adult per a canviar de posició o agafar la joguina que vol. I això, que podria no ser greu vist des de fora, conforma la seva personalitat. El nen s’acostuma a necessitar l’ajuda d’un adult per a fer certes coses que, si les condicions són favorables, hauria de poder fer ell sol, encara que potser no a l’edat a la que els estem exigint que facin. Si determinat nen no ha de posar-se dret fins els onze mesos, per exemple, jugarà al terra, agafarà les joguines que vulgui, gatejarà o rodarà per anar fins on vol, i serà un nen satisfet. Si li ensenyem que ha d’estar dret, voldrà estar dret, perquè els pares tenim una influència brutal en els fills, pel bo i pel dolent. I si cau necessitarà que tu estiguis allà per a tornar-lo a posar dret, perquè si no, es frustrarà i plorarà.

He sentit mil cops la frase: “és que ell demana que l’asseguis”. Jo us asseguro que els meus fills, que no han estat posats en aquesta postura fins que no l’han assolit per ells mateixos, no han pogut mai demanar estar asseguts perquè no han sabut el que era “estar asseguts” fins que ho han fet ells sols. Ni m’han demanat que els posés drets. Ni m’han allargat la mà per a que els ajudés a caminar. Els nens volen i demanen el que els adults els ensenyem a voler i demanar, ni més ni menys. I considero que tots dos són nens feliços, que saben que ens tenen allà amb ells sempre que ens necessiten i que tenen una mobilitat que supera, per norma general, a la dels nens que no han disposat de les mateixes possibilitats de moviment. Potser no es mantenen asseguts quan tota la resta ho fa però a mi m’és igual. El G encara no seu però estic segura que quan pugui fer-ho per sí mateix no caurà mai de cap ni d’esquena, perquè si perd l’equilibri sabrà què cal fer per a no donar-se un cop.

Veig a diari nens al parc que, davant la més petita complicació, allarguen la mà per a buscar l’ajuda de l’adult més proper. Per a la persona objecte de desig imagino que serà molt satisfactori sentir que el nen el necessita. Per al nen, el fet de necessitar l’adult al seu costat li condiciona la vida. Baixar un esgraó a la zona de jocs infantils es pot convertir en un obstacle per un nen que ha estat “ensenyat” a caminar. És un procés après, no sap ajupir-se i aixecar-se per sí sol amb seguretat. Un nen que ha après a caminar ell sol, davant d’un graó, s’ajupirà, baixarà el graó de quatre grapes i es tornarà a posar dret un cop a baix, perquè abans de començar a caminar per ell sol ha practicat aquests moviments fins a la sacietat, i quan ha començat a caminar domina a la perfecció tots els moviments necessaris per fer-ho amb seguretat. No és tan senzill com sona. Arribar a aquest punt ha exigit hores i hores d’aprenentatge. Però parlo d’aprenentatge personal. Nosaltres no podem fer res per ajudar-los a aprendre tot això.

El nen que davant d’un graó al parc busca l’adult i no el troba es troba sense recursos per a fer el que vol fer. I això li crea ansietat. El nen es troba limitat. I jo voto per nens sense limitacions.

I és ben cert que al final tots caminen i corren i salten. Però com han arribat a aquest punt és, en aquest cas, molt més important que el fet en sí, perquè els conforma la personalitat.

No posem límits al seu creixement i desenvolupament. Són molt més capaços del que ens pensem o ens volen fer pensar. Només cal donar-los temps, espai i calma i observar com ells mateixos es formen com a persones vàlides des del mateix moment que neixen.

 

Per la xarxa trobareu infinitat de webs i blocs que parlen de la llibertat de moviments, i podreu trobar multitud d’experiències similars a la meva (us en deixo algun enllaç: punxeu aquí, aquí o aquí) i us sorprendrà com tots els pares destaquem exactament els mateixos trets característics de la motricitat dels nostres fills.

Alguns links interessants:

http://doulatk.blogspot.com.es/2008/04/moures-en-llibertat-emmi-pikler.html
http://lacasettaacasateva.blogspot.com.es/2013/03/els-nadons-aprenen-moure-sols-amb.html
http://blocs.xtec.cat/escolafluvia/2014/01/19/infants-moviment-i-llibertat/ (l’escola de dos dels meus nebots)

Si algú de vosaltres ha permès als seus nens moure’s en total llibertat com he fet jo, seria meravellós que compartíssiu la vostra experiència deixant un comentari.